El 19 de gener passat, just quan es complia el 200è aniversari del naixement d'Edgar Allan Poe, era a París, la ciutat on August Dupin fa les deduccions amb les quals l'escriptor bostonià va inaugurar la narrativa detectivesca. És així que vaig sentir que París era un bon lloc per recordar la seva literatura, sobretot aquella en què Dupin investiga Els assassinats del carrer de la Morgue i El misteri de Maria Roget. Però, com que potser és el relat de Poe que prefereixo, vaig recordar especialment La carta robada, on, segons explica el narrador, August Dupin aconsegueix resoldre un cas que el prefecte de policia de París defineix com a senzill i extravagant sense que sigui exactament ni una cosa ni l'altra: on és la carta personal que el ministre D. ha robat per fer xantatge a la reina?

El cas és senzill i extravagant perquè, sabent-se qui és el lladre, i havent-se regirat la seva casa per buscar-hi per tots els racons la carta robada, aquesta no s'ha trobat. Finalment, visitant el ministre poc escrupolós i fent una ullada a l'habitació principal on hi conversa, el detectiu August Dupin identifica la carta en un targeter de cartró. Tot i que el document ha sigut manipulat, de manera que D. hi apareix com el destinatari i que s'ha embrutat i rebregat per fer creure que no té valor, era a la vista de tothom. De fet, el lladre l'havia amagat just on es guarden les cartes.

Penso sovint en La carta robada. No només perquè els despistats sabem per experiència que moltes coses extraviades eren just davant dels nostres nassos, sinó perquè em sembla que la narració tant pot fer present la nostra «ceguesa» (busquem i rebusquem sense mirar de veritat) com la possibilitat reveladora de l'art en el qual Poe creia: fer clar i visible allò evident que no sabíem veure. Arribant de París, he tornat a llegir La carta robada que obre el volum II dels contes de Poe, que, traduïts per Carles Riba, Quaderns Crema va reeditar l'any 1980. Sí, al castellà va traduir-los Cortázar, però Riba ho va fer al català. No ho oblidem.