La dita «Catalunya és una terra de pas» ha esdevingut un tòpic, si no fals, inexacte. Són molts –diuen que seran molts més– els que no han imaginat mai Catalunya com un passadís de trànsit, sinó com una estació terminal, un lloc d'instal·lació definitiva, una terra mítica on s'espera realitzar tots els somnis de millora important del benestar de tota la família, i especialment dels fills. Els immigrants, doncs, han esdevingut immigrats. I molts barris i algunes comarques catalanes han superat ja fa temps la mitjana d'immigrats extracomunitaris de la Unió Europea. Silenciosament –encara– ens reclamen només amb la seva presència el seu dret a viure aquí amb dignitat.

D'aquesta manera, cada vegada més acceleradament, la nostra societat està esdevenint un trencaclosques multicolor on la diversitat cultural es fa més complexa i l'exclusió social sembla més irreductible. La rasa que separa els inclosos dels exclosos esdevé cada vegada més ampla i més fonda. La terra d'origen, el color de la pell, els costums, la religió, la llengua... quan són diferents dels nostres, dels autòctons, esdevenen massa sovint pretextos i legitimacions de la desigualtat i de l'exclusió.

Una vegada més, l'educació (entesa en el seu sentit més ampli, que inclouria moltes intervencions socials) és invocada per tots com la principal medicina per guarir-nos d'aquests mals. Certament cal, abans que res, una voluntat, una actitud i unes actuacions polítiques decidides a esmerçar els recursos materials i humans que facin falta per lluitar amb eficàcia contra les causes i les conseqüències de l'exclusió social (ja sigui per raons de nacionalitat, d'ètnia o de cultura, però també de gènere, de religió, etc.) mitjançant polítiques d'estrangeria, socials, culturals, fiscals, d'habitatge, laborals... més ajustades a les necessitats dels més febles.

Però també és cert que no podem parar el món en espera de poder disposar d'aquestes condicions sociopolítiques que facilitarien les intervencions socioeducatives. Cal que els professionals (mestres, professors, educadors socials, dinamitzadors socioculturals, etc...) continuïn fent la seva tasca. I no només els ho demanem en uns temps d'incertesa pel que fa als eixos axiològics que han d'orientar el sentit del seu treball, demanant-los que naveguin amb una brúixola inestable, sinó que, a més, els demanem que ho facin amb obsoletes i insuficients eines i arts de navegar.

Davant la presència creixent d'infants d'altres cultures als nostres centres i als nostres barris, i davant les dificultats que suposa la seva formació –no oblidem que l'índex de fracàs escolar, per exemple, de l'alumnat d'origen africà triplica el del conjunt de l'alumnat (Alumnes d'origen africà a l'escola, de J. Fullana, X. Besalú i M. Vilà, CCG Edicions)–, la tendència d'alguns professionals és la de pensar que ha de ser la seva diversitat la causa principal d'aquestes dificultats. La diversitat lingüística, només en una primera fase, però en definitiva, i al llarg de tota l'escolarització, la diversitat cultural. Per això, una part significativa del professorat demana formació i informació sobre aquestes cultures.

Però disposar d'un catàleg de fotos fixes i anacròniques sobre pràctiques i costums culturals (que en el millor dels casos correspondrien a la generació dels avis d'aquests infants que tenim a l'escola), descontextualitzades del nostre entorn i sovint desvitalitzades i buides de sentit, no ajudaria a entendre ni tan sols la funció que compleixen alguns d'aquells elements del patrimoni cultural que sí que segueixen vigents, sovint només com a símbols identitaris. No creiem que es necessitin fotos fixes impersonals d'aspectes exòtics; necessitem gravacions videogràfiques personalitzades –per seguir amb el símil– dels processos de socialització en les societats de destí d'aquests infants, que de manera dinàmica ens expliquin el desenvolupament d'aquests processos, el seu ritme, les seves dificultats, els seus condicionants (entre els quals hi haurà, és clar, els referents culturals de la família), els seus processos de negociació i de construcció identitària, etc... Només així, posant l'èmfasi en els processos individuals, podrem estar en una millor disposició de corregir la tendència a recórrer a l'estereotip com a mecanisme pervers, no tant de coneixement, sinó de reconeixement i etiquetatge de l'altre.

La col·lecció de llibres Conciutadania intercultural, editada per la Fundació Jaume Bofill amb el suport del Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya, vol col·laborar en aquesta funció informativa i formativa que demana el professorat. Els cinc volums que han arribat ja a totes les escoles i instituts de Catalunya ja no són només un projecte sinó tota una realitat. Llibres eines que volen estar al costat dels professionals de l'educació per ajudar-los en la seva tasca i millorar la qualitat educativa del nostre país. Eines que pretenen reforçar aquesta aproximació a allò que ignorem i volem saber dels infants i joves nouvinguts, ensenyant i aprenent a formular bé les preguntes com a primer pas indispensable per obtenir les respostes adequades.