dimecres, 21 de gener de 2009 > Catalans homosexuals
la galeria
EDGAR ILLAS.
Josep-Anton Fernàndez, al seu assaig extraordinari El malestar en la cultura catalana (Barcelona: Empúries, 2008), afirma que la catalanitat es reprodueix, no pas segons la lògica reproductiva normal dels estats, que a través d'una sèrie d'aparells (l'escola, els mitjans, etc.) procuren que tots els seus ciutadans se sentin fills de la mateixa nació, sinó segons una reproducció homosexual. La catalanitat, diu Fernàndez, «opera per contagi, reconstrucció, seducció o persuasió», i es pot anomenar «vampírica o homosexual (perquè des del punt de vista nacional, tots els catalans són homosexuals)» (pàgina 362). A partir de les analogies entre heterosexualitat i estat nació i homosexualitat i nació sense estat, el llibre conclou que ens cal continuar insistint per aconseguir «les condicions per a la nostra existència plena, legítima, reconeguda» (pàgina 370). Però el llibre no especifica si aquest reconeixement ple suposaria deixar de ser homosexuals i independitzar-nos com un estat normal, o bé si suposaria «sortir de l'armari» però mantenint justament la nostra anormalitat. I és que aquí topem amb un dilema bàsic: si bé, per una banda, molts de nosaltres desitgem la normalitat que ens aportaria ser independents, per altra banda també ens costa de renunciar al plaer de ser una anomalia que ens permet lluitar, unir-nos, lamentar-nos i desitjar plegats una emancipació nacional que sabem que, si mai s'esdevé, ja deixarem de desitjar-la.
|