Quan es fa una relació d'accidents mortals de trànsit, el nombre de motoristes sol ser, per sistema, superior al d'automobilistes. Per desgràcia, això no té res d'estrany, i només cal fixar-se en la conducta de molts d'ells. Fan avançaments en trams de carretera, o de vies urbanes, on hi ha línia contínua, i a mi, circulant pels carrers de la meva ciutat, amb freqüència m'avancen, en girar una cantonada, per la dreta, just per l'espai que queda entre el vehicle i la voravia. Penso que, en aquests casos, si per qualsevol raó haig de cenyir-me més a la dreta, sens dubte envestiré el temerari motorista perquè ningú no s'espera que se li colin per allí. Evidentment, no tots es captenen amb tanta i tan infractora alegria, però sí moltíssims d'ells, i sembla que emparant-se amb una alarmant impunitat, cosa que els deu animar a jugar-se la vida i, el que és pitjor, a posar també en perill la dels altres. Com que resulta pràcticament impossible establir controls, perquè no hi ha punts fixos d'infracció, no tinc la més remota idea de com es podrien evitar aitals bretolades. Les xifres de morts no sembla que espantin els transgressors; potser caldria fer públic el nombre de denúncies cursades, l'import de les multes i les retirades de carnet per sentència ferma. Sigui com sigui, cal anar molt amb compte amb aquesta mena de gent, que te la trobes aquí, allí i pertot arreu.

Un altre perill són les bicicletes. Les que circulen de nit sense llums ni elements reflectors; les que salten alegrement els semàfors en vermell; les que tenen el mal costum d'anar en direcció contrària; les que consideren que les voravies són pistes a la seva disposició; aquells ciclistes que van per carretera l'un al costat de l'altre... Té gràcia que l'Ajuntament de Girona hagi decidit multar els que, pedalejant!, ultrapassin els 30 quilòmetres per hora –instal·larà radars?–, com si aquesta infracció fos la més greu de totes. Insisteixo, alerta amb els vehicles de dues rodes, amb motor o sense: n'hi ha de molt, molt perillosos.