A mitjan mes de desembre passat la consellera d'Acció Social i Ciutadania, Carme Capdevila, va explicar, amb les dades trimestrals de l'Enquesta de la Població Activa a la mà, que els joves pateixen més que ningú altre les conseqüències de la crisi econòmica. No li falta raó. L'especial vulnerabilitat dels joves davant la crisi té dos orígens. El primer el trobem en un factor purament constitutiu de la condició juvenil; parlem de persones que es troben en una fase de construcció dels seus projectes vitals, d'adquisició de valors i hàbits, de formació intel·lectual i ideològica, d'aprenentatge acadèmic i professional, de provatures i d'experimentació personal. Qualsevol incidència especial en les condicions de vida d'algú que no ha completat aquests processos el deixa en una posició especialment inestable o, si voleu, vulnerable. És lògic i previsible. Per això, entre moltes altres coses, existeixen les polítiques de joventut, per acompanyar-los en aquests recorreguts i per donar-los instruments i recursos que els ajudin a superar les dificultats per si mateixos.

Però la segona causa de la vulnerabilitat juvenil en relació amb la crisi cal buscar-la en factors externs, aliens als joves, i tenen a veure amb disfuncions de les polítiques públiques. És a dir, els joves pateixen la crisi amb un rigor especial perquè posa en evidència i ressalta problemes que ja vénen de lluny. El primer, la falta de prestigi de l'ensenyament. Tot i que és cert que els joves d'avui són els que disposen de més nivells de formació de la història, hi ha una gran distància entre l'elevat percentatge d'universitaris i la resta de joves, que amb prou feines completen l'ensenyament obligatori i es llancen al mercat de treball sense cap mena de qualificació. No perceben que la formació els resulti útil ni que els aporti cap valor afegit. Mentre el cicle econòmic és positiu, aquests joves troben feina amb relativa facilitat, però sempre de baix nivell i amb nul·les perspectives de promoció. Quan el cicle econòmic s'inverteix, aquests joves queden al carrer, sense opció ni recursos per espavilar-se. Aquesta és, exactament, la situació actual. El miratge d'una feina fàcil i les desraonades polítiques de crèdit de les entitats financeres, a més, empenyen molts d'aquests joves a hipotecar-se per adquirir un pis (llogar és absurd, perquè no surt a compte), de manera que quan queden sense feina es troben amb una corda lligada al coll.

No és a causa de la crisi actual, que el sistema educatiu té problemes en la transició de l'escola al treball, no és recent, la gènesi d'un sistema econòmic que no requereix ni promou la qualificació i el valor afegit, no és pas d'avui, aquest mercat monstruós de l'habitatge, desraonat i fora de mida.

La primera causa de la vulnerabilitat dels joves, la que es desprèn de la seva pròpia condició, s'ha de combatre a través de les polítiques estrictes de joventut; de fet, fa pràcticament trenta anys que els professionals d'aquest sector s'hi dediquen, amb un èxit remarcable. Però la segona causa, la que penja de la planificació deficient del sistema educatiu, la que pateix a causa d'un model econòmic equivocat, la que és víctima d'un mercat immobiliari de tendència suïcida, s'ha de combatre amb grans polítiques d'estat, aquest estat que es governa des de Madrid i que cedeix engrunes a Barcelona. Si aquestes polítiques es fan correctament, els joves se'n beneficiaran en la mateixa mesura, ni més ni menys, que la resta de la població.