François Bégaudeau va publicar fa uns tres anys a França la novel·la Entre les murs (traduïda al català com La classe per Empúries) que tenia l'aparença d'un relat real on explicava el dia a dia de la seva experiència com a professor d'un institut de París. La força del relat provenia de la importància que tenia com a document del que és feina d'un ensenyant d'institut i de la forma com a partir de la quotidianitat establia una reflexió sobre l'educació en el llenguatge i sobre el paper de la institució pública en la democratització dels individus. El pas de la novel·la a la pel·lícula La clase de Laurent Cantet resulta apassionant. En lloc d'il·lustrar allò que està escrit decideix partir de la filosofia general del llibre per construir un altre discurs on alguns esdeveniments són conservats, altres sorgeixen de l'experiència dels alumnes davant la càmera i altres són afegits per reforçar el dramatisme de la història. Cantet utilitza l'autor del llibre i professor d'institut François Bégaudeau perquè assumeixi el paper del protagonista i estudiants d'institut de diverses cultures en alguns casos s'interpreten ells mateixos i en altres interpreten alumnes semblants a ells.

En els primers moments de la pel·lícula pot semblar que ens trobem en la versió per a instituts de Ser y tener, de Nicholas Philibert. Les càmeres entren a l'aula per mostrar la feina pedagògica d'un professor que ensenya llengua francesa a la classe. A mesura, però, que la pel·lícula avança ens anem adonant que allò que veiem no és un documental sobre un institut i tampoc la plasmació en imatges d'allò que està escrit a la novel·la, la tasca resulta molt més complexa. Cantet filma amb tres càmeres i centra la primera part del discurs a capturar, a partir de primers plans, la conducta dels alumnes davant les preguntes que el professor no para de formular. En la segona part, la descripció de la vida quotidiana a la classe es transforma en una altra cosa. Dues alumnes que actuen com a delegades de curs, filtren als altres estudiants les notes del claustre. El professor s'indigna i les insulta, mentre un altre alumne li falta al respecte i fereix una estudianta quan marxa indignat de la classe. Tots aquests esdeveniments ens anuncien que ens trobem davant d'una ficció, que Cantet construeix un conflicte final per tal de mostrar un procés de disciplina, les contradiccions que comporta la feina d'ensenyant i, sobretot, per mostrar-nos com les parets de l'institut poden ser un espai de democratització, on els òrgans participatius de professors i alumnes no fan més que posar d'actualitat els valors centrals del republicanisme. El camí que porta del documental a la ficció converteix La clase en una experiència forta, en una pel·lícula que mostra de manera realista en què consisteix la feina d'ensenyar i que ens recorda que els instituts –i l'escola pública– no poden ser un espai abandonat i menyspreat per la classe política, ja que en el seu interior s'hi forgen els valors clau del futur.