La primera producció de l'Escena Nacional d'Andorra arriba a Barcelona en el circuit alternatiu. Un primer pas per introduir-se en el mercat de terres de parla catalana més enllà de la coproducció. Vista l'acceptació del públic en aquesta funció, que omplia fins dalt la Sala Muntaner, la gira semblaria assegurada. La directora Ester Nadal (1969) s'apropa a un clàssic de la dramatúrgia del segle XX, convertit en icona per la versió cinematogràfica d'Elia Kazan del 1951, amb una aposta clara i arriscada, a la recerca de l'originalitat. I això, en el camp escènic és sabut que tant pot entusiasmar com deixar indiferent l'espectador. En aquest cas concret, el resultat és més que acceptable tenint en compte la trajectòria de Nadal, que la temporada passada va oferir aquell fallit Boris I Rei d'Andorra.

Fugint d'emulacions, jugant amb la complicitat del fet que qui més qui menys ja se sap la història, aquest és un exercici a cavall entre el teatre dins el teatre, on les acotacions fins i tot esdevenen personatge, en ocasions dispers i fora de lloc, i la revisió de la història. Una escenografia de pocs elements, on els objectes entren i surten amb naturalitat i afavoreixen el ritme; una disposició escènica que dóna protagonisme al joc de cortines per separar ambients en l'atrotinat apartament on transcorre l'acció per on els personatges deambulen còmodament, i també per situar els músics que, amb la direcció de Lluís Cartes, ofereixen en directe algunes tonades, una mica tòpiques, per evocar l'ambient jazzístic de la Nova Orleans dels anys quaranta just després de la II Guerra Mundial.

Nadal ho ha tingut claríssim i ha centrat absolutament la proposta en Pepa Plana per fer de Blanche Dubois. La pallassa impregna el personatge fins a l'últim racó i el redescobreix des d'una nova òptica, la del clown, que fa les delícies del públic en una interpretació de ritme trepidant, resolutiva i alhora càndida i ingènua. El resultat és que el personatge creix en alguns aspectes però també perd en la part més sensual. L'actuació de Plana és el gran motiu per veure aquest muntatge. Aquest aspecte positiu resta força a la globalitat, perquè el seu protagonisme l'allunya de la resta dels intèrprets que adquireixen en conjunt el rol de cor, on destaca per la seva natural actuació Irina Robles com a Estela, la germana, i passa massa discretament Hans Richter fent de Stanley Kowalsky.