Durant la xerrada, Salvador Palomar i Ezequiel Gort van oferir dades del projecte d'investigació que ha dut a terme l'associació Carrutxa sobre els intensos combats de la Guerra Civil que es van desenvolupar a la serra de Montsant [vegeu El Punt de 17 de novembre del 2008]. A aquestes dades van afegir les dels cruents combats que es van desenvolupar a les Deveses de Prades entre el 6 i el 9 de gener de 1939, i dels quals fins ara s'ha parlat poc. De fet, un dels pocs estudis que es conserven de les batalles de les serres de la Llena i Montsant i de Prades és el que va publicar fa cinc anys l'investigador Miquel Martorell Garau, en què segueix el rastre dels soldats enterrats a les fosses comunes dels cementiris de Cornudella i d'altres poblacions de la zona. Els combats de Prades van ser duríssims, descriu Palomar: «Els franquistes van posar en primer terme el Tabor de regulars número 4 d'Alhucemas, format per les tropes marroquines. Aquest batalló va ser pràcticament exterminat per tota la munició que els quedava als republicans, els quals es van haver de retirar cap a Capafonts. D'aquesta manera, va anar caient la muntanya en poder dels franquistes.» D'aquella batalla no es pot precisar el nombre exacte de combatents republicans que van caure, probablement «centenars». Sí se sap, per testimonis orals, que van quedar al ras. Posteriorment, els franquistes van crear batallons de nens i vells per recollir la documentació de tots els caiguts. Els del seu bàndol van ser recuperats i retornats als seus pobles d'origen, una tasca que va dur a terme la Sección Femenina (branca femenina de la Falange). Els moros van ser sepultats en fosses comunes fora dels cementiris.

Tant al Montsant com a les muntanyes de Prades, doncs, els republicans havien creat posicions sòlides de resistència que refuten la idea d'una presumpta desbandada dels seus soldats. Malgrat la desigualtat de mitjans, amb un exèrcit franquista que avançava imparablement a força de sacrificar les vides humanes (les tropes marroquines eren carn de canó) i un de republicà esgotat i vivint les seves últimes hores, l'última resistència republicana va permetre obrir un corredor que tenia l'epicentre a la Venta del Pubill, prop de Cornudella, per on s'anaven evacuant les últimes files republicanes del Montsant i Prades cap a Reus i Tarragona. El 14 de gener es va produir l'evacuació cap a Reus, on els trens, la vigília de l'ocupació de la ciutat, encara funcionaven per traslladar a Barcelona soldats, veïns i refugiats que volien escapar de l'enemic. I de Barcelona, molts van emprendre tot seguit el camí de l'exili. La gent que es va quedar a Reus va rebre amagada i amb silenci (res de cap banda municipal que tocava durant l'arribada dels vencedors, una altra aberració de la propaganda franquista) unes tropes que van entrar a peu i encapçalades pels soldats marroquins.