| Contactar amb El Punt - Pobles i Ciutats |
| Qui som? - El Club del subscriptor - Les 24 hores d'El Punt - Publicitat - Borsa de treball | El Punt | VilaWeb | dijous, 28 de març de 2024


diumenge, 11 de gener de 2009
>

Fer militància des de dins



cinema

«MI NOMBRE ES...» / ÀNGEL QUINTANA.

+ Un fotograma del film.
Tot pot fer suposar que una pel·lícula com ara Mi nombre es Harvey Milk no és més que el resultat d'un cert desig de tornar a l'ordre. Un dels més grans creadors de formes del cinema contemporani decideix abandonar les apostes arriscades de Gerry, Elephant, Last days i Paranoid park per reintegrar-se en el mainstream hollywoodià, fer una pel·lícula amb una estrella com a protagonista –Sean Penn– i participar en la cursa cap als Oscar. Més d'un admirador de Gus Van Sant, sentiran tristesa en trobar-se que el director de Last days torna a ser el director d'El indomable Will Hunting. El resultat final de Mi nombre es Harvey Milk no és tan simple, Gus Van Sant ens recorda que encara té forces per crear formes agosarades i ens revela que des de l'interior dels estudis també es pot arribar a fer un cinema militant. Per gaudir de Mi nombre es Harvey Milk no ens hem de fixar tant en l'estructura de biopic hagiogràfic, sinó en com és possible fer una bona pel·lícula militant. Si repassem la filmografia de Gus Van Sant veurem que des de Mala noche fins a Paranoid park està plena d'herois masculins a la deriva, que després d'un llarg recorregut no tenen cap altra esperança que trobar-se amb la mort. En molts dels relats la qüestió homosexual pren una rellevància especial. L'altra qüestió que ha marcat el cinema de Gus Van Sant seria la cultura beat, la manera com un rerefons de misticisme marca uns herois que en molts de casos no són més que l'actualització de Jack Kerouack o Allan Ginsberg en el nostre present. El creuament entre militància homosexual i cultura beat impregna el relat al voltant de l'univers de Harvey Milk, en el San Francisco dels anys setanta. Milk és presentat com un fotògraf que va heretar alguna cosa de la cultura beat, que converteix l'alliberament sexual en una provocació en mig d'un San Francisco on la contracultura no fa més que impregnar el pes de la vida quotidiana. La característica principal de Harvey Milk és que decideix fer la revolució des de dins i intentar posar la seva ideologia al servei del món de la política. Com a regidor del Partit Demòcrata per l'ajuntament de San Francisco lluitarà contra la disposició de la dreta que impedeix que un homosexual faci classes en una escola ja que amb la seva conducta pot pervertir la moral de l'alumnat. Harvey Milk està construït com un heroi clàssic, condemnat com molts dels protagonistes de les seves ficcions, cap a una tragèdia anunciada. Aquest heroi emergeix a l'interior d'una pel·lícula que vol recordar la importància del moment en què els homosexuals sortien a lluitar pels seus drets per fer-nos veure que, avui, la lluita encara continua. Mi nombre es Harvey Milk no és, per tant, el resultat d'una tornada a l'ordre, sinó més aviat una tornada als orígens de Gus Van Sant. El cinema esdevé una arma de militància i la pel·lícula funciona amb eficàcia reconstruint un món i posant-lo en relació amb el documental de l'època. Si Harvey Milk va ficar-se dins d'un ajuntament per fer la seva política, Gus Van Sant torna al sistema per demostrar-nos com des de l'interior també pot fer la seva política.



Títol original: Milk. EUA, 2008, de Gus Van Sant.

Intèrprets: Sean Penn, Josh Brolin i Diego Luna



Aquest és un servei de notícies creat pel diari El Punt i distribuït per VilaWeb.
És prohibida la reproducció sense l'autorització expressa d'Hermes Comunicacions S.A.