dissabte, 10 de gener de 2009
> Anar enlloc
la galeria
JOSEP VICENTE.
U n dia del cap d'any passat, em trobo amb un amic. «Bon any» «Bon any», ens desitgem. Li pregunto: «On vas?», «enlloc», em respon. I somriu vagament. No diu «no vaig enlloc» sinó «(vaig) enlloc» que és diferent. Ens separem cadascú cap al seu «enlloc», perquè, en aquell matí pàl·lid i balb d'un dels dies entre-festes, el més probable era que jo també anés «enlloc». La contesta de l'amic és un oxímoron que se'n diu, la disfunció aparent entre dos termes contradictoris en una mateixa expressió que no es neguen recíprocament sinó que de la conjunció en brota –com una flor inèdita que fos– un sentit nou i fresc. Es dóna, l'oxímoron, en poesia –per exemple «la música callada» de Juan de Yepes, el «muero porqué no muero» de Teresa de Cepeda–, i és freqüent en escrits de Borges. Jo mateix comentava no fa gaire una fotografia, i escrivia que «s'hi fa visible el silenci de l'estació de ferrocarril»: segur que en dir «vaig enlloc» l'amic pronuncià espontàniament un bell oxímoron, tant com els dels poetes. Han passat dies, em revé l'anècdota de l'amic i penso en el dia entre-festes que la motivà. L'Epifania ha clos el temps pasqual, i tornem a ser allà d'on no ens havíem mogut (un oxímoron més): l'«estat de crisi», les contradiccions, les impotències, les frivolitats, les vexacions, ara amb l'afegit sinistre de l'eficàcia guerrera d'Israel sobre Gaza. Afrontarem els dies amb l'àrdua esperança que sigui trobat el camí que meni –ara sí– a algun lloc decent.
|
