U na pel·lícula com Austràlia, de Baz Lurhmann, planteja indirectament una pregunta sobre el veritable sentit de les aventures èpiques en un món on l'èpica ha estat posada en crisi. Des dels anys setanta, el cinema americà ha après que els relats èpics ja no podien evocar melodramàtiques històries d'amor en temps de guerra i que en un món en què l'aventura no és possible, l'única èpica viable es trobava en els espais siderals –La guerra de les galàxies– o en la terra mítica –El senyor dels anells–, més enllà d'això no hi havia res més que el desert. En formular la qüestió, Baz Luhrmann sap que l'única manera possible d'afrontar l'èpica passa pel distanciament, el refregit, la ironia i la megalomania. Austràlia neix de la voluntat de combinar totes aquestes qüestions per dur a terme un espectacle impossible que barreja amb molta honestedat el ridícul amb la grandiloqüència i la desmesura amb la lucidesa.

D'entrada, hem de considerar que Austràlia no és una pel·lícula excessivament llunyana de Molin Rouge, malgrat que la seva factura sigui menys brillant i el seu to iconoclasta estigui més controlat. A Moulin Rouge, Luhrmann partia del melodrama clàssic –La dama de les camèlies– per construir un musical anacrònic que posava en crisi tot el gènere musical i s'interrogava sobre el seu futur. A Austràlia, el punt de partida no és altre que el western. Durant la seva primera hora trobem tot un seguit d'elements que ens recorden algunes peces claus del gènere, des d'Horitzons de grandesa fins a Riu Vermell. La noia de l'est s'instal·la en territori salvatge, els ramaders estan enfrontats per l'aigua i el territori, els ramats de bestiar han de travessar una terra erma i el viatge esdevé una clara aventura iniciàtica. En aquest protowestern hi ha, però, un element inquietant: la presència d'un nen mestís. El jove aborigen de pare desconegut no triga a convertir-se, com el Natty Bumpo de L'últim dels mohicans, en una mena d'heroi fundacional, viu entre els salvatges i els blancs i seu mestissatge esdevé símbol d'un país on el seu futur ja no pot passar per l'explotació racial i el domini, sinó per la barreja de races. El país no és els Estats Units, sinó Austràlia. En traslladar el western a terra australiana, Luhrmann sembla reivindicar la necessitat d'un relat mític fundacional per una terra que no té cap vell relat entre les arrels del propi país.

El desarrelament d'Austràlia com a territori, el domini anglès i la marginació dels aborígens serveixen d'excusa per passar del western cap al relat èpic de grans dimensions. En un moment donat d'Austràlia, Drover –Hugh Jackman– surt a ballar amb Lady Ashley –Nicole Kidman–, i en el transcurs del ball sembla com si la parella es transformés en Rhett Butler i Escarlatta O'Hara, els protagonistes d'Allò que el vent s'endugué. La transformació és significativa, ja que el conte de l'oest es transforma en un gran melodrama en què les dimensions èpiques venen determinades per com una força major –la guerra– destrueix un món –la ciutat australiana de Darwin–, separa els protagonistes però força el destí perquè els uneixi, perquè allò destruït reneixi de les cendres i perquè se solidifiquin els fonaments d'un país. Austràlia vol dur a terme tots aquests gestos, però no ho pot fer des de la convenció, sinó des de la ironia, potser perquè la certesa que per a Austràlia no hi ha èpica possible, tot ho determina.