El general Luis Alejandre va publicar fa pocs dies un interessant article en el qual comenta el trasllat previst de la col·lecció del museu militar de Montjuïc al castell de Figueres. Acabava la reflexió opinant que és qüestió de treballar, d'il·lusionar i d'unir esforços. Són tres punts clau per obtenir uns bons resultats, i hi estic plenament d'acord.

La redefinició dels usos dels castells de Montjuïc de Barcelona i Sant Ferran de Figueres ha d'anar en el mateix paquet. És absurd no sumar esforços a l'hora de cercar objectius, definir estratègies i repartir-se funcions. Són dues fortaleses de dimensions generoses que permeten unes possibilitats fantàstiques. Un ampli moviment ciutadà ha reivindicat que els dos castells passin a ser centres de foment de la pau, i entenc que aquest ha de ser el seu destí, tot i que la vasta superfície del de Figueres permet afegir-hi altres usos. És urgent encetar converses fructíferes entre totes les parts i, respectant les particularitats i l'autonomia de cada institució, evitar duplicitats o encavalcaments amb altres organismes, entitats o associacions ja existents i actives. Gràcies a un diàleg serè i empàtic, és a les nostres mans situar Catalunya en el mapa mundial pel tema de la pau. Figueres i Barcelona han d'esdevenir els centres capçalera, dos motors, o cor i cervell, com es vulgui imaginar, d'una xarxa de centres ja existents arreu de Catalunya que podran acollir-se a la creativitat, assessorament i suport dels dos centres mare per a possibles exposicions temporals itinerants, cicles de conferències, cursos diversos i debats imaginatius que vagin més enllà del vol sempre obligadament baix de la quotidianitat política.

L'anunciat trasllat de la col·lecció de Montjuïc a Figueres ha despertat nous recels, perquè ha faltat transparència, voluntat dialogant per trobar encaix a les múltiples solucions que l'assumpte permet. Tothom suposava que la col·lecció del museu de Montjuïc actual romandria al mateix lloc i personalment havia proposat fórmules per exposar part de la col·lecció en un futur museu. És viable un guió museogràfic que inclogui les diferents maneres de resoldre els conflictes al llarg de la història amb una clara aposta per un futur sense les terribles experiències i drames bèl·lics del passat. Dono suport a la pretensió dels actuals propietaris de la col·lecció de no dividir-la. Hi ha solucions idònies per ubicar les peces no exposades a les sales permanents en sales de reserva visitables per a estudiosos o persones i grups interessats. A Catalunya en tenim bons exemples amb resultats molt dignes al Museu de Solsona o al Museu Episcopal de Vic, entre d'altres. Ara bé, un museu és només una de les branques possibles que aquests dos castells poden acollir. Centres d'interpretació, memorials, formació, recerca, prevenció i mediació de conflictes, difusió... són unes altres de les possibilitats del ventall enorme d'activitats que depenen més de propostes intel·ligents i innovadores que de pressupostos faraònics.

A l'hora de projectar el futur dels castells de Figueres i Barcelona, ens ha mancat l'habilitat de parlar-ne entre tots els agents interessats. I, a més, fer-ho sense tabús, pors, prejudicis, divisions entre bons i dolents o entre interessos partidistes institucionals o d'organismes no governamentals. Alguna cosa ha fallat per haver arribat a l'atzucac en què ara ens trobem. Hi ha temes –el de la immigració n'és un– que per la seva extraordinària delicadesa obliguen a aparcar els partidismes tan necessaris en altres assumptes. El de la pau és una de les poques matèries que, per la seva mateixa naturalesa, obliguen a cercar el consens, l'entesa i la generositat. Els ponents de la llei de foment de la pau així ho entenguérem, i el ple del Parlament va aprovar-la per unanimitat l'any 2003. És un text que ofereix les bases per aconseguir que Catalunya sigui un referent mundial en la qüestió. Malgrat tot, és un moment idoni per refer, amb més encert, una ruta que ens ha de beneficiar tots sense perjudicar ningú.

A mi m'agradaria que la decisió que es determini sigui fruit d'un consens entre totes les parts i, a més, un acord amb alegria, il·lusionat, com diu Alejandre, i, si em permet el general, també entusiasta. Un museu de les característiques que ens ocupen és un requisit indispensable que no vagi contra ningú i, en canvi, que tots treballem a favor de la pau. Quin militar no signarà aquesta proposta? Quin veritable pacificador no s'ha de sentir engrescat? Recordem que la manera en què actuem per crear canvi és el canvi. No es pot entendre un centre sobre la pau que neixi sense capacitat d'establir negociacions presidides per una comunicació transparent, empàtica i amb mires elevades.