El mes de novembre passat, mentre als Estats Units es votava per la renovació de Barak Obama, a l'estat de Califòrnia també hi havia un referèndum per l'autorització dels matrimonis homosexuals. Mentre Obama prometia el canvi, a Califòrnia, estat governat per Arnold Schwarzenegger, la conquesta dels drets homosexuals no va ser possible. El fet resulta paradoxal sobretot després de veure una pel·lícula com Mi nombre es Harvey Milk, de Gus van Sant, que arriba a les pantalles aquest divendres. La pel·lícula retrata la vida del regidor de l'Ajuntament de San Francisco Harvey Milk, assassinat l'any 1978 juntament amb l'alcalde de la població, George Moscone. Milk va aconseguir que s'anul·lés una esmena que volia prohibir que qualsevol persona homosexual tingués un càrrec públic en una escola, ja que podia posar en crisi la moralitat social. Milk va passar a la història com el Martin Luther King de la lluita gai americana, ja que va orientar bona part de la seva lluita política per aconseguir que una persona homosexual fos reconeguda en tots els àmbits públics i per anul·lar tota mena de pressió dels residus de puritanisme que marquen la vida a l'Amèrica profunda. Harvey Milk va ser el primer càrrec electe dels Estats Units que va fer pública la seva homosexualitat.

Gus van Sant, el director de Mi nombre es Harvey Milk, és un dels més grans creadors de formes del cinema contemporani. Després d'haver realitzat una apassionant tetralogia inspirada remotament en fets reals, integrada per Gerry, Elefant, Last Days i Paranoid Park, en la qual va jugar amb els límits del minimalisme en la posada en escena, sembla tornar amb Milk cap a les formes del relat més convencionals. La pel·lícula pot ser vista com una biopic a l'inici de la qual veiem Harvey Milk –Sean Penn, en una de les seves grans interpretacions– confessant la seva trajectòria vital, des dels seus inicis com a fotògraf fins al moment de la seva consagració en la vida política després d'haver-se presentat en tres eleccions.

L'estructura de la pel·lícula no és nova i la forma connecta amb certa tradició del cinema polític americà d'obres com El político, de Robert Rossen, o El último hurra, de John Ford. Milk és un lluitador per la democràcia i, mentre es mostra la seva trajectòria, també es retrata el costat fosc de la vida política. A diferència d'aquestes obres crepusculars, Milk, però, és un heroi, amb moments foscos com la seva relació amb el seu amant Jack Lira –Diego Luna–. L'heroïcitat del personatge pot fer pensar que ens trobem amb una hagiografia, una pel·lícula política que santifica un màrtir per la causa homosexual. Gus van Sant, que al llarg de la seva obra no ha parat de posar l'homosexualitat en primer terme, no amaga les seves intencions, però malgrat l'inevitable rerefons reivindicatiu juga amb certs atreviments. De manera semblant a Zodiac, de David Fincher, la pel·lícula recorre els anys setanta i porta a terme un acurat treball de reconstrucció del to d'una dècada. Gus van Sant experimenta amb les capacitats de reconstrucció posant les imatges de ficció del passat al costat d'imatges de noticiaris de l'època, i provoca una mena de ruptura amb els paràmetres de la ficció convencional. Molts dels personatges centrals de la vida de Harvey Milk s'interpreten ells mateixos i actuen com a testimonis del que es mostra a la pantalla.

En alguns moments, el joc entre document i ficció adquireix un relleu especial, que provoca que el darrer treball de Gus van Sant no estigui gaire lluny de les seves obres experimentals, com Gerry i Last Days. Milk també és la història d'un personatge que camina cap a una mort inevitable.