De Guy Ritchie ja no es pot dir que és el xicot de Madonna, amb qui va casar-se poc abans de separar-se'n, però possiblement es continuarà comentant que és un dels ex de la famosa cantant de La isla bonita. També sembla inevitable que, en fer referència a la seva carrera com a director, sempre s'esmenti Snatch, cerdos y diamantes, pel·lícula de ritme trepidant, estètica videoclipera i diàlegs brillants en què el lladregot Benicio del Toro i el rodamon Brad Pitt s'espavilaven per sobreviure en els baixos fons de Londres competint amb uns gàngsters a la recerca d'un diamant. De fet, imitant-se, el mateix Guy Ritchie hi fa referència en aquesta seva nova pel·lícula, Rocknrolla, amb la qual ha volgut remuntar el desastre de l'anterior (Barridos por la marea i amb Madonna entre els personatges que hi fan un creuer privat pel Mediterrani) retornant a unes formes conegudes. A Rocknrolla, també sembla que hi ha ritme, però més aviat hi ha acceleració i acumulació. L'estètica videoclipera hi és; tant, que pot arribar a carregar. Els diàlegs apunten inicialment cap a la brillantor, però van tendint cap a l'humor fàcil i la broma gruixuda.

A Rocknrolla, que juga amb una banda sonora amb alguns temes emblemàtics del punk londinenc, també hi ha lladres de poca volada que, enmig de gàngsters poderosos, intenten espavilar-se i buscar-se la vida en un Londres corrupte, com és el cas del personatge referencial del film que interpreta un desmenjat Gerard Butler. També hi ha policies corruptes, una secretària sexy sense escrúpols que juga a diverses bandes i una estrella del rock drogoaddicta. Però sobretot hi ha gàngsters, diversa mena de gàngsters, perquè d'alguna manera la pel·lícula apunta la substitució d'una antiga màfia (representada pel capo que interpreta Tom Wilkinson) per una altra d'emergent que, provinent de Rússia, s'exemplifica amb un personatge que sembla directament inspirat en Roman Abramovich, el president del Chelsea, en la mesura que combina els interessos immobiliaris amb els futbolístics, tot i que aquesta combinació tampoc no és una novetat o una característica exclusiva de la màfia russa.

La fauna de Rockanrolla constitueix un microcosmos imaginari relatiu a un hipotètic món de la delinqüència londinenca que voldria sucar d'un acord de compravenda il·legal de terrenys. Un gran tema dels nostres temps, aquest de l'especulació immobiliària i els seus derivats. Semblaria que el film vol abordar-lo de veritat, però hi ha alguna cosa que li ho impedeix i que pot tenir a veure amb no voler semblar massa seriós, massa transcendent. Altrament, què és un rocknrolla? Algú que ho vol tot, que ni renuncia a la vida excessiva i desordenada ni als diners que la facin possible. O més o menys. És Guy Ritchie un rocknrolla?