De producció francesa, però rodada als EUA, s'ha estrenat finalment a l'Estat espanyol, amb un retard d'un any i mig en relació amb la seva presentació a Canes a causa dels problemes de la distribuïdora, la nova pel·lícula de Wong Kar Wai, el cineasta de l'amor impossible, perdut o ajornat, de la separació dels amants, del pas del temps que, a més del fet d'arribar tard a alguna cosa fonamental, pot dur al desamor o a la idealització de l'altre en la seva absència. També, és clar, el cineasta d'una estètica summament estilitzada, que tant sé que fascina com em consta que irrita, amb imatges alentides, fosos en negre, miralls i reflexos, portes que enquadren els personatges i parets que els separen, colors saturats, melodies que retornen com els records que, en una suspensió subjectiva del temps, lliguen els personatges a un moment de felicitat efímera. Entre altres coses, s'hi podria afegir que és el cineasta que filma homes que fumen mentre esperen repenjats a una paret. Tot això que s'ha dit hi és a My blueberry nights, de manera que s'hi pot reconèixer l'imaginari del cineasta xinès, però a la vegada filtrat per una certa iconografia nord-americana, que passa per l'ineludible Edward Hopper i que pot recordar vagament algunes pel·lícules d'Alan Rudolph ambientades en bars freqüentats per personatges solitaris. Tot allò hi és, però, malgrat que els protagonistes de My blueberry nights no siguin els seus primers personatges viatgers, empeltat de l'imaginari nord-americà de la carretera, del moviment cap a no sé sap on.

Tot allò hi és, però, malgrat que hi ha morts en el camí, apuntant cap a un happy end que, encara, pot semblar molt nord-americà i que anuncia la possibilitat que, passat el temps i curades les ferides, alguns dels cors trencats puguin refer-se per tornar a provar l'aventura de l'amor. Tot allò hi és, però amb una certa sensació de déjà vu sense que hi hagi alguna cosa nova (ni que sigui recargoladament, abarrocadament, nova, com és el cas de 2046 pel que fa a In the mood for love) i, sobretot, sense que hi hagi un aprofundiment en la complexitat dels sentiments humans. Contràriament, hi ha una sensació de superficialitat: més del mateix, però menys intensament.

Tot allò hi és, però, en lloc dels seus actors xinesos de sempre, amb actors nord-americans (a excepció de l'anglès Jude Law) que, això sí, tenen una magnífica presència, començant per la cantant Norah Jones, acabant per Natalie Portman i passant per Rachel Weisz, que, a parer de qui escriu, protagonitza els millors moments del film encarnant una dona que fa la rèplica a l'home que s'ha matat per haver perdut el seu amor. Ella també hi va perdre molt. Però, un cop mort, paga els deutes alcohòlics de l'home i fa penjar la factura a la paret del bar perquè tardin més a oblidar-lo.