Algun dia potser serà tan correcte dir feminista com dir masclista. Us heu preguntat per què dos termes tan similars tenen connotacions socials tan contradictòries? No hem arribat a la igualtat com a persones però es va produint el gran canvi: en poc més d'un segle, estem acabant de superar la societat patriarcal que havíem heretat de mil·lennis d'història. Assistim al final d'una revolució que afecta, teòricament, la meitat de la raça humana. I dic teòricament perquè sóc conscient que els canvis socials, polítics i humans que s'han produït al que anomenem Món Occidental seran difícils d'assumir per societats de cultura, costums i religió allunyats dels ideals que creiem superiors, potser només perquè són nostres. Com que estic convençut que la igualtat entre les persones és un bé en si mateix, he d'esperar que s'escampi arreu com una taca d'oli benèfica.

Fa uns anys, un amic neuròleg ens deia que en les comunitats primitives la dona era la que portava el pes i dirigia la família i que això era així perquè homes i dones es varen adonar que eren elles les que duien fills al món i asseguraven la continuïtat del grup –i, naturalment, de l'espècie. Que quan, mil·lennis més tard, l'home va entendre la seva imprescindible participació en la procreació, les coses van anar canviant fins a instaurar el patriarcat que hem conegut. Un patriarcat en què s'arriba a considerar –en molts moments i en diverses civilitzacions– la dona com un objecte propietat del marit i, abans, del pare. D'aquesta situació que va perdurar prou se'n deriva que tinguin un significat tan diferent dues paraules que són ben pròximes: patrimoni i matrimoni.

El control de la natalitat L'amic explicava després els passos que ara estàvem fent cap a un altre ordre de coses a partir del moment que és possible i fàcil l'accés de la dona a mitjans nous i segurs de control de la natalitat. Si ens hi fixem, el canvi social que ens ha dut cap a la desitjada igualtat es produeix només a les societats on els sistemes anticonceptius s'han popularitzat. Allà on no és així encara es considera –tant per homes com per dones– que l'esposa té com a finalitat essencial i gairebé única donar fills al marit.

En tot cas, sí que hi ha hagut una autèntica revolució, un capgirament social considerable. I no ha estat pas una revolució pacífica, sinó cruenta: milers de morts –gairebé sempre dones – cauen cada any en el fragor d'una batalla que no es combat pas al carrer. Dones que són assassinades al menjador de casa, al dormitori, a la porta de casa, per algú que segurament havien estimat i que les considerava una propietat seva indiscutible i irrenunciable. També moren alguns mascles, bé a mans d'una dona despitada, bé havent-se suïcidat com a torna d'un crim familiar que ni ells mateixos poden assumir. Són víctimes de la mateixa lluita revolucionària. Lamentant-les de cor, cal acceptar que són una minoria, i que els canvis socials es van produint amb més naturalitat. Probablement perquè tenia raó l'amic i era certa la seva explicació.

No sé pas si les coses són així de senzilles. Però m'agradaria que ho fossin. Les lleis naturals, siguin físiques o siguin socials, tenen un compliment ineluctable i passen per sobre de codis, de morals i de religions.

Ara, no em semblaria just que evolucionéssim cap al matriarcat perquè seria tornar a instaurar la desigualtat entre els sexes. De manera que voldria esperar un futur global –des d'ara ja tot comença a ser global– en què assumíssim que les coses són com són: la continuïtat de l'espècie depèn al cinquanta per cent d'homes i dones.