Francesc Prat (la Bisbal, 1950) va tenir un moment dolç en els vuitanta quan va recollir el premi Vicent Andrés Estellés (1983) i el de Crítica Serra d'Or (1987) i va publicar tres llibres de poesia. Però des d'aleshores ençà s'havia fet un silenci poètic. Segons explica ell mateix, es va decidir a la publicació de Fingiments perquè pensa que la perspectiva complementària que ofereixen els anys al cicle de viure afegeix matisos a les coses escrites de jove. I precisament, els seus versos són d'una tranquil·litat serena que, paradoxalment, gairebé és pertorbadora. L'evocació contínua des d'un punt de vista no tan nostàlgic sinó madur es fa present en cada poema, en cada ratlla, en cada paraula. La recuperació de paisatges i records d'infant, de sensacions viscudes passades per un sedàs revisitador. Prat sap atorgar la justa mesura als sentiments i mirar-los i reviure'ls ni sense rancúnia ni sense idealització: «...en aquell món en què les mares no somreien i els pares vivien tancats en les seves closques.» La mort ben entesa, com un comiat dolç, com un fins aviat, també hi és present, a mode d'immortalitzar els que ja no hi són, de reveure'ls en cada vers: «Aquest matí mateix, amb un somriure, s'ha acomiadat de nosaltres; / després hi ha hagut / al cel / una tempesta / de núvols blancs.» I, finalment, com en una reconciliació, uneix el món passat i el dels morts: « ...porta el poder grandiós de la nit, el nucli fosc dels raïms; i se'm guarda sobre el paper amb la llengua suau que per aquests indrets parlaven els morts.»

El poeta justifica d'entrada els seus Fingiments i la seva absència en el panorama editorial. De fet, però, els poemes (molts dels quals en forma de prosa poètica), que s'estructuren en tres parts (Els estels errants, És la teva nit més encalmada i Clarianes d'immortalitat) i mostren com Prat no ha deixat d'escriure del 1987 fins ara, ja que bona part del primer i segon capítol es van encetar l'any 1987.

Si Prat no publicava des del 1987, Pep Vila (Celrà, 1952), poèticament parlant, vivia la seva absència des del 1978, quan es va editar Uns llavis gramàtics. El seu retorn amb De la felicitat gastada és ben definitori en el pròleg que hi signa Narcís Comadira, que qualifica els poemes com «un refugi hospitalari enmig de la devastació d'aquest món literari». I va més enllà, quan els defineix com a «poemes que ens fan companyia, que és una de les millors coses a què pot aspirar un poema». I és que Vila, amb la saviesa que donen els anys, sap destriar les paraules per crear una poètica pròxima als clàssics, però alhora combinada amb versos gens encalmats: «Empastifa, papers. La prosa és putrefacta./ Cap diable decent hi cercaria pacte.»