Benvolguts presidents. Bolonya o l'adaptació de les titulacions universitàries a l'espai europeu d'educació superior és, ha estat i serà un qüestió essencialment polèmica, carregada de dilemes, saturada d'incerteses i, lamentablement, també carregada d'algunes perversions. Com a degà d'una facultat universitària i, a la vegada, com a professional de l'àmbit universitari, em sento amb el deure i l'obligació d'opinar al voltant d'aquesta qüestió amb ànim d'aportar elements de judici i ajudar a trobar possibles solucions.

No seré jo, ni personalment ni de manera gratuïta, qui (en aquests moments de crisi econòmica) generi i afegeixi més problemes a les seves tasques com a presidents de la Generalitat de Catalunya i de l'Estat espanyol, respectivament, però, considerant que el sistema universitari és un dels eixos vertebradors i motor del progrés social d'un país, vull apel·lar a la seva sensibilitat i responsabilitat i agrair-los la seva atenció.

En l'article aparegut al diari El Punt «Carta al president Montilla», signat per mi el dia 3 de març del 2008, manifestava la meva opinió relacionada amb el procés de la manera següent: «Fa ja uns quants anys que el sistema universitari en general i el català en particular treballa per no perdre el pas en el procés d'incorporació a l'espai europeu d'educació superior. Aquest procés d'incorporació suposa sumar esforços per tal de tornar a pensar i orientar el paper, no poc complex però sens dubte important, que tot el sistema universitari català hauria d'assumir com a responsable de la formació de futurs professionals», opinió que expressava preocupació i desconfiança sobre el procés que des de l'administració central i l'autonòmica pensaven imposar al sistema universitari, a l'hora de l'adaptació de les actuals titulacions universitàries a l'espai europeu d'educació superior (EEES), adaptació que pel que hem pogut constatar en el seu procés final no havia previst els riscos de diferent naturalesa que aquest procés suposava, suposa i suposarà en el futur.

Crec que no diria cap inexactitud si afirmo que la desconfiança i la visualització dels riscos eren compartits per una gran majoria dels qui configurem el sistema universitari català i estatal (acceptant que podem estar equivocats, és clar). Ara, una vegada aprovades les memòries dels nous títols de grau i enviats a Barcelona i Madrid perquè siguin avaluats i acreditats per qui correspongui, comencen a sorgir reaccions i problemes focalitzats de manera més evident en els estudiants i de manera més latent entre el professorat que fa molt de temps que pateix el procés.

Pel que fa als estudiants universitaris, al llarg de les darreres setmanes, alguns han ocupat edificis de diferents facultats i rectorats arreu de l'Estat. L'ocupació ha estat la resposta (segons els estudiants) a la manca d'informació per part del sistema universitari i a la falta de participació dels estudiants en tot aquest procés, i és l'ocupació, sembla, el que més preocupa l'administració i les autoritats universitàries, i és, també, l'excusa per no donar resposta a tota una sèrie de reivindicacions dels mateixos estudiants que tenen un gran malestar i una gran desconfiança generada pel procés d'adaptació.

Fer real el diàleg reclamat Encara que pugui semblar sorprenent, no és l'ocupació el que més m'ha preocupat ni em preocupa, sempre que es puguin pactar les accions a dur a terme i que no interfereixin les activitats acadèmiques, tot i que crec que es poden trobar alternatives a l'ocupació. El que veritablement em preocupa és la manca de reflexos a l'hora de donar respostes, o el fet que es donin respostes de vegades buides de contingut per part de l'administració i del sistema universitari.

És cert que la comunitat universitària ha pogut dir la seva i és evident que com a degà haig d'assumir les responsabilitats que es deriven del meu càrrec, però m'agradaria tenir el suport de l'administració a l'hora de fer real el diàleg tantes vegades reclamat i que tant costa d'arribar.

Tots plegats hauríem de reconèixer que haurem de revisar aquells aspectes que no han estat ben analitzats, ja que la realitat demostra que entre tots plegats no hem sabut explicar a la societat, i el que és més greu, potser no ho hem fet prou bé a l'hora d'explicar-ho als estudiants, destinataris directes del nostre treball i d'aquest procés i part fonamental i imprescindible en la vida i la docència universitària, a més, és clar, del professorat i del personal d'administració i serveis.

Com és possible que no s'hagi donat resposta a les peticions i reivindicacions dels estudiants, fa temps conegudes, que davant la implantació del nou mapa de titulacions necessitaven saber si aquest marc universitari vindria acompanyat d'un programa de beques i préstecs que estimulessin la meritocràcia inevitable del mercat?

Com és possible que hagin de ser els rectorats i les facultats afectades els qui hagin de fer front a les conseqüències d'una política imposada i poc participada des de les administracions catalana i estatal?

Pel que fa al professorat, si aquest no ha imitat la conducta dels estudiants es pot explicar, en part, perquè la informació del procés intern ha estat més propera i per una actitud, diguem-ho així amb el perill que algú s'incomodi, de cert derrotisme o fatalisme. Certament, el professorat universitari ha reivindicat recursos que fessin possible el procés. No ha reivindicat coses impossibles ni contraprestacions ni beneficis econòmics ni personals, i això s'ha de dir ben clar i informar la societat perquè la universitat és una institució pública que desenvolupa la seva feina gràcies als pressupostos generals de l'Estat, que som tots plegats.

El procés i els recursos És possible que el professorat universitari no pugui manifestar entusiasme en relació amb el repte professional que representa l'espai europeu d'educació superior; al contrari, és possible que prevalgui un cert desconeixement, el desconcert o la discrepància a més de la indiferència o el rebuig enfront de tota aquesta situació. De qui depèn la correcció dels aspectes que no funcionen?

Després d'aquests mesos, anys, les preguntes que voldria compartir amb vostès són molt directes, què esperen vostès de tot això tal com s'ha desenvolupat el procés sense parlar mai del tema de la implementació de recursos de manera realista? Era això (el que ja saben que hem fet) el que havíem de fer? Ho hem fet bé? Ens faran cas a tot el que hem dit que cal fer per fer-ho bé?

Jo crec que per poder corregir alguns dels aspectes que creiem poc treballats, en primer lloc s'hauria de produir un debat horitzontal i considerar quines són les necessitats de la comunitat universitària i educativa del país, exercir un lideratge responsable des de les diferents administracions i reconsiderar el tema de la professionalització que es vol perseguir amb l'adaptació a l'espai europeu d'educació superior i no substituir-lo pel concepte de l'ocupació que subordina les finalitats de la Universitat als interessos del mercat. A més, cal que els estats no redueixin la inversió en educació i que la funció fiscalitzadora de les agències de qualitat es realitzi amb criteris clarificadors, de manera que sigui veritat que avaluïn els graus d'eficàcia, d'eficiència i de productivitat de les universitats i de les institucions educatives en general.

A la vegada, no hauríem de generar que les universitats s'haguessin de llançar, amb una ingenuïtat inaudita, al mirall de l'autofinançament com a complement obligat per l'escassetat de recursos, fins al punt que siguin concebudes com a empreses i, encara més, a transformar les seves activitats d'extensió social en venda de serveis sense més finalitat que la mercantilització de l'educació superior.

Vull creure que els responsables de les diferents administracions són conscients (una altra cosa és que tinguin la voluntat de reconèixer-ho) que les coses importants han de ser tractades amb més sensibilitat que la demostrada fins ara i l'educació universitària és cabdal per al progrés d'un país, i convenir que el malestar neix del procediment i del procés que ens obliguen a seguir per implantar les noves titulacions. Suposo que també s'han adonat que tot el procés ha estat llarg, massa, poc participatiu i clarament impositiu des de les formes i des de la no-previsió de recursos necessaris per fer-lo possible. En realitat no deu ser veritat que perseguim una docència i un aprenentatge de qualitat i accessible per a tothom que dediqui esforços, rigor i disciplina en la seva formació.

Si les dues administracions persisteixen en la manca de resposta real i creuen que amb els condicionaments actuals són els únics amb què hem de comptar sense reconèixer que els recursos econòmics són necessaris, és millor no enganyar-nos ni enganyar ningú. És incomprensible que vulguin perseguir aquesta qualitat a cost zero o reconèixer que no serà de qualitat