El passat dia 3 va ser notícia meritòria en aquest diari la cloenda formal del centenari de l'estelada. En l'acte al Museu d'Història de Catalunya, a part del reconeixement als independentistes veterans, com a primers o descendents dels primers portadors ideològics de l'estendard; als alcaldes que hissaren l'estelada per la Diada; juntament amb l'apunt biogràfic de Vicenç Albert Ballester, es va fer esment de la reedició commemorativa de l'obra d'investigació de Joan Crexell i Playà Origen de la bandera independentista.

Les dues primeres edicions d'aquest llibre (1984 i 1988), a càrrec de l'empenta d'Enric Borràs i de l'editorial El Llamp, varen ser molt populars. Probablement aquesta va ser l'obra més coneguda de l'autor, d'entre una vasta producció de treballs d'investigació. L'edició corregida i augmentada editada pel centenari de l'estelada per Dalmau Editor és, a la vegada, un merescut homenatge a la dilatada trajectòria del traspassat periodista i investigador. Tot i morir prematurament l'any 1994 als 50 anys, Crexell va obrir un fèrtil camí en el terreny de la recuperació de la memòria del catalanisme intransigent, a través d'una ingent tasca d'investigació, avui recopilada junt amb la seva biblioteca particular a la Universitat Pompeu Fabra, gràcies a la gestió feta per l'escriptor Albert Manent. Entre les seves vint-i-cinc obres publicades, se'n destaquen Textos militars catalans (1924-1926) (Edició de l'autor, 1978), Els Fets del Palau i el consell de guerra a Jordi Pujol (La Magrana, 1982), La caputxinada (Ed. 62, 1986), El monument a Rafael Casanova (El Llamp, 1986), El Complot de Garraf (PAM, 1988) i Nacionalisme i Jocs Olímpics del 1992 (Columna, 1994). Queden encara alguns treballs inèdits pendents, com ara El motí contra les quintes de 1773, una victòria de Catalunya, Les campanyes del «Català a l'Escola» durant el franquisme, La bandera de la Unió Catalanista i Caplletres nacionalistes.

Després d'haver regentat els anys setanta una activa copisteria, on s'imprimiren infinitat de documents polítics clandestins, durant un temps fou director del quinzenal independentista El Llamp, (1984-1987) i en dirigí la col·lecció d'assaig La Rella, de la mateixa editorial. Col·laborà en nombroses publicacions catalanes, com ara Serra d'Or, El Correo Catalán, Oriflama, La Nació, L'Opinió Catalana, Debat Nacionalista i Revista de Catalunya. També participà en múltiples jornades d'estudis organitzats des d'organismes públics i associacions de la societat civil. Crexell també era un àvid bibliòfil i un meticulós editor artesanal. Sabedor que no sempre es podria editar a temps tot el que produïa, va distribuir en edició limitada, una edició d'opuscles de col·leccionista. Els Quaderns grocs (20 números) i Fulls Republicans (33 números) foren uns exclusius butlletins de pensament, història independentista i actualitat política.

Cal dir, a més, que el mèrit de l'obra de Crexell fou doble. Per la seva òptica de treball històric enfocat des d'una òptica sobiranista i per la perseverança en la seva tasca en solitari, en una època (els anys vuitanta) en què el terme «memòria històrica» no existia, ni de bon tros, per a l'independentisme. Amb els anys, noves editorials han anat veient l'interès del lector per aquests temes i han donat oportunitat a la nova fornada d'historiadors, periodistes, polítics i politòlegs que han continuat la línia de Crexell. Víctor Castells, David Bassa, Roger Buch, Jaume Renyer i Fermí Rubiralta, per citar-ne només uns quants i diversos.

Però tampoc seríem justos si només recordéssim Crexell pel fet de ser un pioner de la memòria històrica independentista. Si bé és cert que la dèria de Crexell va portar-lo a ser el descobridor de la «partida de naixement» de l'estelada i, per tant, sense ell no hi hauria hagut el centenari, va inspirar quelcom més que aquesta efemèride. També fou un polític integrador. Transversal avant-la-lettre, es podria dir. Tot i que no es pot amagar que va ser un patriota de partit (fundador de CDC i membre de l'Assemblea de Catalunya), Crexell va ser sobretot fidel a les seves idees. Abandonà Convergència per continuar treballant pels objectius sobiranistes des de la comunicació i la recerca. Després, la seva opció de partit es limità tan sols a anar d'independent a les llistes d'ERC al Congrés dels Diputats, l'any 1986.

No és difícil deduir que, si hi fos, Crexell hauria acollit amb entusiasme la iniciativa de divulgació del centenari de l'estelada, semblantment a com acollí la Convenció per la Independència Nacional, de la qual fou president entre 1989 i 1991. De les dues edicions que es celebraren, la primera va difondre, amb dades contrastades, la viabilitat econòmica de la independència de Catalunya i la darrera va prestigiar i popularitzar l'anomenat «independentisme tranquil», que posteriorment capitalitzaria ERC. Finalment, la rendibilització política arribaria el 1989 al Parlament de Catalunya, amb la presència d'una ERC ja definida estatutàriament com a independentista.

La trajectòria professional i personal de Joan Crexell, vista amb la perspectiva suficient, ens demostren que ja pot figurar entre les figures històriques que han contribuït que la Catalunya d'avui pugui tenir més clars els seus referents històrics nacionals. Ben mirat, aquest any del centenari de l'estelada ben bé s'hauria pogut dir també l'any Crexell.