En un moment en què els superherois torturats no paren d'envair la pantalla per mostrar-nos els seus complexos, dubtes i remordiments davant la tasca de salvaguardar la humanitat, era més que previsible que The Spirit, el mític còmic de Will Eisner que ha marcat bona part de la tècnica narrativa del gènere, pogués tenir forma cinematogràfica. Des que l'any 2004 es va anunciar el projecte, tots els amants del còmic no han fet més que esperar amb candeletes l'aliança entre un personatge mític i l'univers delirant de Frank Miller, dibuixant i cineasta que s'ha encarregat de modelar a partir de la barreja de personatges reals i imatges creades amb CGI (computed generated images) una estètica peculiar. El més sorprenent de The Spirit és que Frank Miller sembla que allarga el territori perfilat a Sin City, encaminat a donar a la imatge cinematogràfica d'un còmic una estètica basada en la hibridació entre animació i realitat. El resultat fa que la plàstica estableixi aliances curioses amb l'univers del dibuix original. Amb tot, però, malgrat que l'operació The Spirit sembla més ambiciosa que Sin City, el resultat final no acaba de funcionar, probablement perquè la barreja entre la contenció de Will Eisner i l'excés de Miller és com un amor impossible.

Miller ha volgut jugar amb uns aires retro volgudament anacrònics per recrear una ciutat en què l'heroi és el seu vigilant turmentat. En aquest univers fosc i marcadament nocturn, Frank Miller hi barreja tres elements bàsics: una trama detectivesca marcada pel cinema negre, un relat de superherois en què les fronteres entre el bé i el mal no paren de dissoldre's i una sèrie de referències mitològiques en què l'heroi del present remet a Hèrcules i acaba abraçant alguna cosa llegendària perdut en la Grècia clàssica. La trama detectivesca està puntuada esporàdicament per una veu en off de The Spirit que ens explica la seva condició d'ànima en pena, de personatge proper als cossos policials que ha d'executar la justícia pel seu compte després d'haver traspassat la barrera del mal. Aquesta trama policial, que pot recordar en alguns aspectes Sin City és probablement l'element més equilibrat de la pel·lícula, en què Frank Miller treu més bons resultats. La creació de la figura del superheroi està relacionada amb el disseny d'una sèrie de figures malignes encapçalades pel personatge d'Octopus, un ésser histriònic que ratlla el fregolisme i que serveix a Frank Miller d'excusa per poder acumular tots els seus excessos, tant al voltant de les seves accions com les de les seves ajudantes i els misteriosos ajudants. L'heroi del mal esdevé l'ombra de Spirit, la seva obsessió seguint una lògica que no és nova, però que mai arriba a la intensitat dels darrers episodis de la sèrie Batman. Finalment, els jocs al voltant de la mitologia grega, permeten dibuixar una història d'amors perduts marcats pel complex d'Electra. El to romàntic, mitològic, sembla que és una de les troballes del film i esdevé l'espai on Miller pot dur més lluny tota la seva estètica. Amb tot, però, la barreja de tendències i de formes que proposa constantment la pel·lícula provoca una certa decepció. Els amants del vell còmic dels anys quaranta no trobaran el seu Spirit, mentre que els amants de l'univers de Frank Miller trobaran la seva estètica però força més descafeïnada.