He estripat el paper que tenia escrit per publicar avui en aquesta secció just després de veure els moments inicials de la transmissió del partit Catalunya-Colòmbia ofert per TV3. Crec que les imatges (m'estalvio d'entrar en tots els detalls) són la metàfora perfecta de la situació política i social que viu el nostre país: la paradoxa rampant. Després d'una colla d'anys fent passar bou per bèstia grossa; és a dir, fent creure que un partit amistós per Nadal ens acostava a la condició de país esportiu, hem aconseguit buidar el camp de seguidors. Ahir van ser 30.000 espectadors, una entrada pròpia d'un Barça-Xakhtar; és a dir, la pitjor de la temporada. I encara sort que hi havia els seguidors de l'equip visitant, que en algunes imatges semblaven l'equip local. El camp buit és la metàfora perfecta del país buit. Hem gastat les energies dels que voldríem seleccions oficials catalanes en partits sense valor real, i al cap dels anys els partidaris de les seleccions oficials s'han cansat de la comèdia i no fan acte de presència. I els no partidaris, òbviament, tampoc. És la gran paradoxa que s'estén per tot el país. Acaben exigint que s'acompleixi l'Estatut els que voldrien que Catalunya fos un estat europeu. Acaben exigint un finançament just els que fa dècades que denuncien l'espoli fiscal. I al final, acaben consolidant-se els estatuts retallats, els acords de finançament insuficients i els partits amistosos. I tothom a posar-hi bona cara i a creure's que estem millor que mai i que qualsevol episodi anterior va ser pitjor.

Algú s'hauria de preguntar on són el mig milió de catalans que han signat a favor de les seleccions catalanes. Com que no és imaginable que les signatures siguin falses, cal creure que hi ha hagut un vot de càstig. No sé ben bé a qui va adreçat el càstig, però em temo que ha d'anar repartit. Als polítics, primer de tot, que ens han fet creure que l'esport no té a veure amb la política, però que legislen en contra de les seleccions oficials catalanes o no se'n surten de legislar-ne a favor. Perquè si no és política, l'esport és matèria jurídica, i la justícia es basa en la legislació vigent aprovada o desaprovada pels polítics.

I la societat catalana també hi té una part important de responsabilitat. Primer de tot, per no haver-se plantat davant l'enganyifa. Els jugadors bascos s'han plantat i la gent els ha fet costat; aquí, un posicionament així, seria imaginable? Milers i milers de nens catalans han crescut amb la idea que no s'havia d'anar contra la selecció espanyola perquè el que calia era anar a favor de la selecció catalana. Què en pensen, els nostres dirigents, de la cara que fan aquests nens quan veuen un camp buit, els millors jugadors absents i els presents que ni tan sols dissimulen fent veure que se saben Els Segadors? Estem creant una generació que viu en la paradoxa d'un país inexistent; de moment ho veuen en l'esport i de més grans ho veuran en la política. Un país de camp buit. Una Catalunya colombiana, que ja està bé: «...que el amor que tú me dabas, se ha convertido en dolores...»