Recordo que, passant un Nadal a casa d'una amiga de Besalú a la qual fa temps que he perdut la pista, vaig saber que havia mort Charles Chaplin perquè sortia anunciat a la portada del diari La Vanguardia amb una fotografia a tota plana de l'actor en la vellesa. Aquest record, però, em resulta estrany perquè les dates no m'acaben de lligar. Tinc la impressió que no hi ha concordança temporal entre el dia de la mort de Chaplin (25 de desembre de 1977) i l'any de l'únic Nadal que, semblant-me que va ser l'anterior, he passat a Besalú. A més, si va morir el mateix dia 25, com és que tinc aquest record de la portada del dia de Nadal? No podia ser el 26 perquè, que jo sàpiga, aleshores tampoc no sortien els diaris a Catalunya el dia de Sant Esteve. He buscat la data de la mort de Chaplin en diverses notes biogràfiques, no fos que alguna apuntés que el traspàs havia sigut la vigília: totes coincideixen que va morir just el dia de Nadal de 1977.

Sí, certament, podria haver consultat l'hemeroteca de La Vanguardia, però no ho he fet. No hi he dedicat el temps necessari per aclarir-ho perquè, barrejat amb aquesta sensació d'estranyesa, m'agrada aquest record que em fa relacionar el Nadal amb Chaplin, aquest còmic que, transfigurat en Charlot, aporta un retrat de l'ésser humà que ens reflecteix de manera diversa fins mostrar la complexitat del que som. De la tendresa a la crueltat, Charlot desplega una multitud d'accions i emocions. Per això, no puc estar d'acord amb la consideració d'Albert Serra sobre Chaplin que, publicada en el diari de l'últim festival de Gijón, ha manifestat a propòsit del curt Fiasco amb el qual va respondre a l'encàrrec del Museu del Cinema de Girona de realitzar un dels quatre Reflexos de Chaplin (Lluís Hereu, Isaki Lacuesta i Pere Vilà són els altres autors) integrats en l'exposició Chaplin en imatges durant la seva estada gironina. O no sé si no estic d'acord amb els surrealistes (tots els surrealistes?) als quals Albert Serra diu que cita en el moment de fer aquesta sentència: «Chaplin és un putrefacte sentimental.» En el cas que ho fos, no només seria això i, en aquest sentit, no es tracta només d'apel·lar a Monsieur Verdoux, retrat en negre d'un assassí que afirma que serà executat mentre que han estat condecorats alguns dels responsables de milers de crims durant la II Guerra Mundial. En el mateix Charlot, hi ha una crueltat que, salvant tantes distàncies, em fa pensar en Fassbinder, aquest cineasta que tant interessa a Albert Serra per fer un film sobre els seus últims dies: és la crueltat que han d'exercir els pobres i marginats per tal de sobreviure.

Pel que fa pròpiament al curt Fiasco, definit pel seu autor com una burla del Chaplin que va burlar-se dels dictadors (a través de Hitler) i a la vegada com un film pessimista que parla del «fiasco» de l'espècie humana contra l'humanisme ridícul de Chaplin, confesso la meva perplexitat. Celebro i admiro Honor de cavalleria i El cant dels ocells, però em sembla una provocació molt elemental que, en un parc de Banyoles, quatre amics del cineasta ensenyin el penis i simulin «donar-se pel cul». Em costa entendre, a més, que el film s'arribi a presentar com un homenatge als grans dictadors (Hitler, Mussolini, Stalin i Mao, sense que hi surti Franco) i contra El gran dictador, de Chaplin. No suporto la incorrecció política? És possible. Confesso el pecat de ser humanista.

Però, a més del pecat de l'humanisme, fins i tot confesso el del sentimentalisme, encara més desprestigiat. És cert que em pot molestar el sentimentalisme exercit com l'explotació dels sentiments amb vista a forçar les llàgrimes dels espectadors. Sobretot diria que em molesta si ho fan malament, amb recursos de melodrama barat, perquè se m'ha escapat sense recança més d'una llagrimeta veient les pel·lícules de Chaplin. No sé si un cert sentimentalisme té a veure amb l'emoció que he sentit davant d'algunes imatges d'Orígens, el «reflex» de Chaplin amb el qual Pere Vilà ha realitzat una mena d'arqueologia personal a la recerca de les seves primeres relacions amb el cinema i, en certa manera, els seus orígens com a cineasta. L'emoció em va arribar amb els films familiars en super-8 rodats pel seu avi matern, Esteve Barceló, que concedeixen al cineasta uns records (moments de la seva primera infantesa) que no tindria si no fos per aquestes imatges: el cinema com una memòria afegida. L'avi matern també li va projectar films de Charlot en super-8 que constitueixen els seus primers records com a espectador, mentre que l'avi patern tenia un cine de poble del qual no hi ha imatges. Pere Vilà intenta posar-ne d'imatges a través de les coses que li han explicat i que ha imaginat, a vegades amb l'ajut dels dibuixos d'Ángel Aguirregomozcorta: El cinema com a creació d'una memòria.

A la sala d'exposicions temporals del Museu del Cinema de Girona s'hi projecten dos «reflexos» més de Chaplin. Amb el títol Coca-cola, cervesa i aigua, el «reflex» de Lluís Hereu és un homenatge explícit al Chaplin / Charlot que exercia una crítica social que s'actualitza en el present: el rodamón es reconverteix en l'immigrant que es busca la vida venent refrescs en una platja on ensopega amb pinxos prepotents, policies grassos i tota mena d'obstacles.

Pel que fa a l'homenatge d'Isaki Lacuesta, ho és a la precisió dels gestos amb els quals Chaplin, treballant amb intenció els moviments del cos, va caracteritzar el personatge de Charlot. Amb el títol Sol, l'homenatge ho és a través dels moviments de la ballarina Sol Picó. Lacuesta vindica la precisió i alhora el sentit lúdic.