| Contactar amb El Punt - Pobles i Ciutats |
| Qui som? - El Club del subscriptor - Les 24 hores d'El Punt - Publicitat - Borsa de treball | El Punt | VilaWeb | divendres, 29 de març de 2024


dissabte, 27 de desembre de 2008
>

La imaginació sempre va endavant

Contemplativa, orgullosa, natural, «El cant» no té l'afalac llaminer dels colors d'«Honor»

la contra

TONI SALA.

Mal que pesi a jurats de premi i a venedors de fira, la imaginació va a davant. L'obra va a davant i el públic a darrera. I el públic pot seguir o no, això és una altra història, el que compta és que l'artista va a davant. Vaig pensar-hi quan al començament d'El cant dels ocells els tres reis comencen l'ascensió d'esquena al públic. Després, la pel·lícula és seguir-los. Caminen a contracorrent, passen per escenaris nous, van descobrint, o sigui van creant.

Vaig ser dels enlluernats i fascinats per Honor de cavalleria. Escarmentat com estic d'adaptacions literàries, entenc que sense una voraç capacitat cinematogràfica no es caça a la pantalla una peça literària. Capacitat i respecte, si són coses que puguin anar separades, o ja no cal posar-s'hi. Aquest cine t'arriba per les arrels perquè Serra té un gran respecte pel que toca. És tan reverencial com aquests reis estirats adorant.

I nosaltres tenim una necessitat d'adoració, de sublimar. Amb la qual s'ha d'anar molt amb compte. Vigilar de no acabar adorant, per exemple, el pastor de la pel·lícula El somni, que sembla tret d'un drama rural. S'ha de ser modern i extremadament civilitzat, si són coses que puguin anar separades.

I, doncs, un respecte al silenci i a les llums. El cine és per ser vist i escoltat. Obvi. Doncs, què passa: que entres en un cine i que tot són flaixos i crits. Veure, escoltar. Obrir els ulls i callar. No cal que t'ho diguin o duguin els tres reis d'Orient. «Si vas observant es veuen coses molt maques. De vegades te quedes admirat de les coses maques que hi ha.»

Contemplativa, orgullosa, natural, El cant no té l'afalac llaminer dels colors d'Honor. En té d'altres, potser més radicals. L'abstracció és paisatgística i també argumental. És una pel·lícula per embadalir-se amb el temps. Això també passava a Honor. Aquest cine treballa el temps, te'l deixa amb una gran educació. Narra amb el temps, amb pur temps, el temps és narració. En un pla fix, amb pocs elements passen moltíssimes coses. No pas accions. Pensaments, núvols. L'escena dels reis que s'allunyen i després tornen s'allarga tant que tens permís per ser tu mateix. Com si vols sortir de la sala a fer un volt i tornar al cap d'una estona. Com si vols fer una becaina. Com si vols regalar-te una mica més. Tens una llibertat delicada i confortable d'ocell.

Aquests reis ventejats i esforçats que fan la travessia espiritual amb espardenyes, plena de matinades. La humanitat dels tres reis m'ha fet pensar en la Colometa, que la Rodoreda en deia: una reina! Història sagrada, els tres reis d'Orient. Del pessebre de quan érem petits a les solituds adultes. Un dels reis sembla el Dant, majestuós en la contemplació de l'ultramón dels gravats de la Comèdia de Gustave Doré. Doré, que també va interpretar el Quixot, per cert. La pel·lícula és plena d'escorços i d'anotacions pictòriques. Si els quadres es moguessin o si el cinema s'abstragués en si mateix, suposo, tindríem més o menys això. I anotacions cinematogràfiques, Passolini, Wells, Dreyer i altres que no sé.

Ancestral i modern també vol dir fet aquí. Som nosaltres que ens hem de fer respectar. Un crític de cine l'altre dia va escriure que la pel·lícula és un producte suïcida. Com a producte, és possible. Com a pel·lícula, és cinema i és vida.

( La vaig veure a Girona subtitulada en castellà. No sé com el director ho permet. Unes imatges tan delicades, guixades a sota, per res.)



Aquest és un servei de notícies creat pel diari El Punt i distribuït per VilaWeb.
És prohibida la reproducció sense l'autorització expressa d'Hermes Comunicacions S.A.