«Quan, a l'Evangeli, es demana a Jesús què és la veritat, ell no respon.» Ho va dir el polític democratacristià Giulio Andreotti, que també va afirmar: «A les novel·les policíaques, sempre es troba el culpable. A la vida, és més estrany.» Vuit vegades president del Consell de Ministres, des de 1972 fins a 1992, i abans ministre en 25 ocasions. Anomenat l'Inoxidable, l'Esfinx, el Moloch, la Salamandra, l'Home de les Tenebres, el Papa Negre, l'Eternitat, entre altres motius, Giulio Andreotti és una figura clau, escàpola i per molts perversa de la política italiana de la segona meitat del segle XX. No només una figura poderosa, sinó el Poder mateix. Aldo Moro, durant el seu captiveri, va escriure comentaris terribles sobre Andreotti, que va impedir el cogovernament amb el Partit Comunista Italià i també les negociacions per alliberar el polític assassinat per les Brigades Roges. L'any 1995, va començar a Palerm el judici contra Andreotti, acusat de complicitat amb la màfia. La sentència va reconèixer la relació del polític amb la Cosa Nostra, però va anul·lar-se ella mateixa en considerar que els fets eren anteriors a 1980 i, per tant, havien prescrit. Giulio Andreotti, que tenia com a mètode negar-ho tot, va escapar-se: que difícil és arribar a la veritat quan hi ha el culpable que en sap tant d'amagar-la.

A propòsit de Giulio Andreotti, polític insomne i conspirador, el cineasta napolità Paolo Sorrentino ha construït Il divo, una pel·lícula que esbossa una mena de cartografia de les clavegueres de la Itàlia de les últimes dècades. Unes clavegueres plenes d'enigmes (i en aquest sentit, Andreotti és l'encarnació màxima de l'enigma) i de crims: executats per l'Estat, per la màfia, per les Brigades Roges, per les lògies. A l'entorn de Giulio Andreotti, hi ha altres polítics, cardenals, banquers i mafiosos. A través seu, el film apunta les topades i les complicitats entre el poder oficial i la màfia, les lògies maçòniques i el Vaticà, aquest petit estat molt més fort que el fràgil Estat italià. Fins i tot es deixa entreveure que Andreotti és un titellaire, però a la vegada, potser, un titella del Vaticà.

Amb un humor estrany, un ritme viu i un sentit espectacular de la posada en escena, Paolo Sorrentino prova una altra manera de fer cinema polític en un moment en què la cinematografia italiana va ressorgint mirant cap a la corrupció del país. Presentat a Canes, com també és el cas dels dos films anteriors de l'inclassificable Sorrentino (Las consecuencias del amor i L'amico di famiglia), a propòsit, respectivament, d'un mafiós exiliat i un usurer fastigós, Il Divo no sempre troba el to, però hi ha moments impagables en aquest retrat d'un personatge que, interpretat pel gran Toni Servillo, és caracteritzat com una rèplica de Nosferatu: de Giulio Andreotti es diu que ha sobreviscut xuclant la sang dels altres.