Ramon Girona (Olot, 1965) no és dels que ploren quan veu Que bonic és viure!, probablement la pel·lícula «nadalenca» més cèlebre i, en tot cas, una de les més destacades de la filmografia de Frank Capra; però, a part del happy end en què sonen les campanetes que anuncien les ales d'un nou àngel, percep una gran tristesa en la trajectòria vital de George Bailey, aquest personatge interpretat per James Stewart que no aconsegueix marxar mai de la seva petita ciutat per acomplir els seus somnis. «A diferència dels personatges d'El secreto de vivir i Caballero sin espada, que viuen molt a gust en una població lligada al món rural que encarna de manera idealitzada els valors dels EUA, i de Juan Nadie, George Bailey no lluita contra polítics corruptes o especuladors. Tot i el malvat banquer Potter, el problema sobretot el té amb les persones que estima, però que l'han lligat per sempre més a Bedford Falls sense poder córrer món i construir els edificis que havia imaginat», explica Girona, professor de llenguatge audiovisual a la carrera de publicitat i relacions públiques de la UdG, i també de cultura i cinema a l'Escola de Realització Audiovisual i Multimèdia (ERAM).

Ramon Girona, que es reconeix un cinèfil majorment format a la Filmoteca mentre estudiava filologia catalana a Barcelona, exposa aquesta interpretació entristida de Que bonic és viure! en el llibre que ha escrit sobre Frank Capra després d'haver presentat la seva tesi doctoral (La implicació de Hollywood en la II Guerra Mundial: el cas ‘Why we fight') a propòsit dels documentals de propaganda amb els quals el director d'origen sicilià va voler conscienciar la societat nord-americana de per què era necessària la intervenció dels EUA en el conflicte. Girona va llegir la tesi a la UdG fa dos anys i, mentre espera la possibilitat de publicar-la, ha pogut aportar aquesta monografia sobre un cineasta que va descobrir a través d'un cicle que TVE va programar l'any 1992. «Va ser aleshores que vaig veure per primer cop els set episodis de Why we fight, dels quals va impressionar-me la qualitat del muntatge. La idea d'escriure'n una tesi doctoral va arribar molts anys després, un cop vaig acabar els cursos de doctorat a la UdG», explica. Pel que fa als films de ficció de Capra, la primera impressió de Ramon Girona va ser la d'un cinema perfecte en relació amb el que expliquen i com ho fan: «Mantinc aquella impressió. Els films de Capra són un exemple de com el cinema clàssic de Hollywood va ser una màquina perfecta d'explicar històries en què tot estava al servei d'aconseguir l'emoció i l'empatia de l'espectador.»

Ramon Girona exposa que Capra va fer bona part de la seva carrera –o almenys la de més èxit– a la Columbia, on va col·laborar amb un equip més o menys estable en el qual destaquen el guionista Robert Riskin i l'excel·lent director de fotografia Joseph Walker, sense oblidar que va treballar preferentment amb una sèrie d'actors, fossin protagonistes, com ara Barbara Stanwyck, Jean Arthur, James Stewart, Gary Cooper i Lionel Barrymore, o secundaris, com ara Edward Arnold, Thomas Mitchell i Edward Everett Horton.

AUTORIA DISCUTIDA
Tot i el pes dels estudis i el treball dels seus col·laboradors, el director va reivindicar la seva «autoria» amb l'autobiografia Frank Capra: el nom davant del títol, publicada l'any 1971. Però hi ha qui ha qüestionat –sobretot el crític Joseph McBride– l'autoria de Capra considerant-lo gairebé un fanfarró i remarcant l'aportació del guionista Robert Riskin, un rooseveltià convençut que fins va escriure discursos del president que, apel·lant als valors ideals d'una nació basada en el fet que tothom hi ha de tenir les mateixes oportunitats, va aixecar la moral de la societat nord-americana després del crac del 29 mentre aplicava la política del New Deal amb la qual l'Estat va intervenir per corregir els desastres del capitalisme. Pel que fa a l'autoria, Ramon Girona es col·loca a l'entremig: «Ni era tant ‘autor' com deia ell mateix, ni va aportar tan poc com diu McBride.» Pel que fa al rooseveltianisme de Capra, afirma: «No ho era tant com Riskin, perquè no era tan partidari del New Deal, però també veia els EUA com la terra de les oportunitats, que, en contra dels especuladors que havien dut el país a la ruïna, havia de recuperar els seus valors emprenedors i alhora solidaris.» Girona hi afegeix: «Com no podia creure en Amèrica quan, de petit, hi va arribar des de Sicília amb la seva família, tan pobra, i va complir els seus somnis?»

La gran època de Frank Capra, recorda Ramon Girona, van ser, de fet, els anys trenta: «Aleshores va connectar amb l'esperit de Roosevelt i, per tant, amb la societat nord-americana que volia recuperar la moral després del crac del 29. Ho va fer a través d'una sèrie de personatges idealistes que encarnen els valors nord-americans lligats a la terra, a la naturalesa, a una puresa que es contrastava amb l'actitud dels especuladors que s'havien enriquit sense treballar.» Girona hi afegeix que, amb les pel·lícules dels anys trenta de Capra, entén alguna cosa ben actual: «En certa manera, amb Obama els nord-americans també volen recuperar la moral. I, bé, veient La locura del dólar, entenc què vol dir que els diners han de fluir o el problema derivat del fet que els bancs els retinguin.»

Abans dels anys trenta, Capra va iniciar-se com a director amb films que radiografien un país en transformació amb un punt de vista tan fascinant com temorenc respecte a les formes de la vida moderna. Després de la II Guerra Mundial, Capra va deixar de connectar amb el públic, va fracassar en l'intent de crear una productora pròpia, va tenir problemes durant la caça de bruixes de McCarthy, va haver de servir estrelles com Frank Sinatra i Glenn Ford i, finalment, es va revalorar amb la seva autobiografia. La caiguda, de fet, havia començat amb Que bonic és viure!, realitzada tot just acabada la guerra: «No va tenir gaire èxit. Es va rebre com una comèdia optimista del Capra dels anys trenta, allunyada de la realitat que mostrava Els millors anys de la nostra vida, de Wyler. Però la pel·lícula era diferent de les anteriors i conté una tristesa que, amb el temps, es fa evident. De fet, Que bonic és viure! parla de la vida de molts i, per tant, de la frustració de molts. La passejada amb el futur àngel que mostra a George Bailey com hauria estat Bedford Falls sense ell és, en tot cas, una reconciliació amb la vida lluny de com la imaginàvem.»