La ciutat és un món de mons. No saps per què ni t'importa, però de la ciutat mai no n'estàs farta perquè si et prens la molèstia de conèixer-la et recompensa amb un espai per cada jo que portes dintre: el jo sociable, el jo tímid, el jo intens, l'imparable, el que es queixa i es revela, el que somriu... De vegades, però, la ciutat fa coses que són per als altres i no pas per a tu, que es posa un vestit tan elegant que et deixa irremeiablement fora del joc. Però ni tan sols així aconsegueix que en reneguis, perquè al final tot plegat té una lectura doble i capritxosa que depèn dels teus atzars. Què hi ha de la fira de brocanters i antiquaris de la Diagonal de Barcelona, per exemple? Què en podem dir nosaltres, que comprem mobles d'Ikea? No m'hi dirigia pas, a la fira, quan la vaig tenir davant dels meus nassos. Només caminava amb aires de flanneur baudelerià, si em permeteu el matís de color snob. Abans que la vista, va ser l'olor: era una barreja d'encens i de crema d'afaitar, i m'hauríeu de creure, tot i que la barreja soni a cosa extraterrestre. Després arribaren els sons, cops secs de gent que s'ho mira tot sense dir res: un silenci ple sobrevola l'espai contrarestant l'ebullició de l'Illa Diagonal i els seus compradors en compulsió. Entrar a la fira, així, de cop, és entrar a la casa que t'acull més per les històries viscudes, per la pell assaonada i els consells de gat vell que no pas per la funcionalitat dels membres. Entrar a la fira és ser rebut per habitants antediluvians frisosos per explicar històries de quan la vida era tenir vint anys i ser excés, no continència. Entrar a la fira és sentir els contes de la història sabent que després tornaràs a la vida, als cotxes, a la comoditat dels mobles fabricats en sèrie. La secció capital d'aquesta 39a Mostra de Brocanters de la Diagonal, que ha acabat aquest cap de setmana, va ser la de l'art déco –estil eclèctic inspirat en les primeres avantguardes–, amb objectes d'entre uns cinquanta i cent anys d'antiguitat: fonògrafs, ràdios antigues, màquines d'escriure en art decoratiu. Davant d'un món que busca l'efectivitat, la rapidesa i la novetat, els objectes allà exposats han estat un retorn a la calidesa de la pintura a mà, al temps dedicat a fer del moble un habitant més de la casa, un xuclador de l'energia de qui viu les històries i que la deixarà anar sobre els qui vindran després. La selva de mans recargolades, d'espirals impossibles, recarregades, recordava un bosc emboirat, una mena d'entorn de la casa de Bly de The turn of the screw de Henry James, el mestre de la dilatació temporal per crear el suspens. De ben segur que a Bly hi havia porcellana, ivori, canelobres amb espelmes impossibles, altes com els pentinats de Maria Antonieta.

«És com fer un volt per casa de l'àvia», o «ni l'àvia tindria el mal gust de posar això a casa», són alguns dels comentaris caçats al vol. «No sé qui es gasta tres mil euros en un canelobre», s'ha escoltat, també. I «això té valor perquè és antic». Mentre passejava, se m'acudien uns versos del feliç Moments feliços, el llibre de poemes que acaba de publicar el director de la Institució de les Lletres Catalanes, Oriol Izquierdo: «Abans vestíem pells. / Avui, sense enyorar-les, les trobem / com qui diu a faltar. No tornaran. / Si reviscola, indòmita, la fera / que dus a dins, llavors, llavors potser».