Si les lleis de la física no fallen, la distància entre Madrid i Barcelona és la mateixa que la distància entre Barcelona i Madrid. O el que és el mateix, la distància entre el palau de la Moncloa i el palau de la Generalitat és la mateixa que la distància entre el palau de la Generalitat i el palau de la Moncloa. Obvietats com aquestes, de vegades convé recordar-les, en els temps que corren, on diuen que les formes són tant o més importants que el fons en matèria política. Dissabte hi va haver una reunió a Madrid sobre l'acord de finançament. Hi van assistir Zapatero, Solbes i tècnics del govern espanyol d'una banda, i Montilla, Castells i tècnics del Govern de la Generalitat de l'altra. Una reunió que es va fer a Madrid. És a dir, que el telefonista de torn de la Moncloa va trucar a la Generalitat i va ordenar que Montilla i Castells i els tècnics catalans agafessin les carpetes, reservessin els passatges i anessin a fer un dinar (de treball) a Madrid. I així va ser. Pel meu gust, l'episodi hauria d'haver estat al contrari, que el telefonista de torn de la Generalitat hagués trucat a la Moncloa i ordenat que Zapatero i Solbes i els tècnics espanyols agafessin les carpetes, reservessin els passatges i vinguessin a fer un dinar (de treball) a Barcelona.

Algú pot dir que el lloc no fa la cosa, però sí que la fa. Tants anys de disfunció financera ens han fet oblidar un detall elemental: no es tracta que Espanya, en un acte de generositat, doni diners a Catalunya, sinó què Espanya, en un acte d'honradesa, torni els diners que deu a Catalunya. I aquest és un matís significatiu que es va començar a perdre amb Pujol i que s'ha continuat perdent amb Montilla. També algú pot dir que amb el poc temps que queda per acordar el finançament, el menys important és el lloc on arribi l'acord i el més important és que arribi. Potser sí, però en la bugada de la negociació haurem tornat a perdre algun llençol (no només el llençol econòmic, sinó el llençol de la política). Qui té una urgència es desplaça en busca de solució, i qui no la té, espera assegut. Aquesta és la imatge que hem donat. Només cal mirar els diaris de Madrid i els diaris de Barcelona. En els diaris catalans, l'acord de finançament és el centre d'interès des de fa molt de temps (aquest cap de setmana també), i en els diaris espanyols, l'acord de finançament se situa en la segona, tercera o quarta línia de prioritats informatives (aquest cap de setmana també). A la Moncloa, el finançament ha pogut esperar sempre en la llista d'espera; per a la Generalitat, ha estat sempre prioritari. La imatge donada, al final, serà aquesta: l'acord de finançament era un problema dels catalans al qual, finalment, per gentilesa de la Moncloa, Zapatero haurà donat solució. Com el comercial, que va a vendre a les cases. Sincerament, podria haver estat com els correus certificats que arriben d'Hisenda: passi per les nostres oficines, que té un deute pendent. Però no, en lloc de fer-los venir a Barcelona a pagar, haurem anat a Madrid a cobrar. Ajudem a consolidar la imatge de la repartidora. I ja se sap que en política, qui té la repartidora, s'acaba emportant els vots a les eleccions.