A l començament d'El cant dels ocells, un dels tres reis, meravellat pels misteris de la natura, fa evident que al llarg del viatge han pogut veure moltes coses maques. L'expressió, al començament de la pel·lícula, ens deixa clars alguns elements. El primer té a veure amb la idea del viatge com a font de coneixement; en aquest cas, Albert Serra no s'acontenta amb la idea d'un camí iniciàtic, sinó que treballa el viatge entès com a punt de trobada dels orígens. Els reis de l'Orient no transiten per un paisatge qualsevol sinó per una terra mítica, una terra en què l'única construcció –el portal de Betlem– són unes runes i en què el paisatge es troba sempre dins d'uns límits. Els reis caminen per deserts, per terres volcàniques, observen el mar des dels penya-segats, es banyen a l'aigua glaçada i es perden en l'horitzó com si enmig de la terra erma no fossin més que uns viatges que transiten per un espai que no és més que el de l'origen del món. Serra filma el trànsit de les seves tres figures amb respecte i aconsegueix una estranya bellesa compositiva en què els cossos esdevenen formes gràfiques i en què la imatge sembla que ens remeti constantment al temps de la innocència, al moment en què alguna cosa essencial està a punt de solidificar-se.

El viatge dels tres reis té una culminació lògica: l'adoració del nen Jesús. Quan la càmera de Serra abandona els tres reis, es concentra en un paratge erm, on dalt d'una barraca mig enderrocada hi ha una dona que acarona un home que parla hebreu i té por de les possibles amenaces d'Herodes, i mentre el temps passa ells esperen. L'escena de l'adoració no triga a convertir-se en el gran instant de la revelació. Els reis treuen les seves corones i s'estiren davant el nen Jesús, mentre a la banda sonora escoltem el violoncel de Pau Casals que modula els compassos d' El cant dels ocells . El moment té una mena de bellesa essencial, com si amb ell es recuperés l'essència d'aquell arcaic catolicisme que invocava Pier Paolo Pasolini i es reivindiquessin també les bases d'una catalanitat a la qual remet la versió enregistrada per Pau Casals l'any 1951.

Igual que Honor de cavalleria, el gran desafiament d'El cant dels ocells rau en la manera com la pel·lícula estableix un vincle profund amb la cultura popular i amb les formes primigènies de representació. L'entonació amateur dels tres reis de l'Orient que discuteixen sobre qui pren el comandament del viatge o sobre com ocupar un espai estret per poder dormir ens remet a alguna cosa ancestral que té a veure amb el vell teatre popular i la manera com aquest s'ha anat solidificant. Serra, però, combina aquest camí cap allò ancestral amb la idea d'un cinema nou, en què la càmera digital d'alta definició apura els contrastos, juga amb el blanc i negre dels paisatges, crea una temporalitat especial en el moviment i l'espera i dóna peu a unes composicions plàstiques magnífiques, de gran bellesa. El cant dels ocells és un luxe, el millor regal que el cinema ens pot oferir aquest Nadal.