Des de fa uns mesos llegeixo amb curiositat i sorpresa que alguns professionals del cinema català han decidit organitzar-se i crear una acadèmia. En un primer moment entenc la proposta. És cert que l'Acadèmia de les Arts Cinematogràfiques d'Espanya margina o no entén que actualment a Catalunya es fan millors pel·lícules que a Madrid, per la qual cosa margina els nostres productes. L'Acadèmia, com a gran espai representatiu del cinema industrial espanyol, no ha tingut mai en compte que Ventura Pons fa temps que volta pel món, que Marc Recha va ser seleccionat fa anys a la secció oficial a Canes, que Joaquim Jordà va crear una important escola de joves directors, que Pere Portabella és reconegut al MOMA de Nova York o que Albert Serra ha participat en més de vint festivals internacionals amb El cant dels ocells. Davant d'això entenc que la primera reacció sigui voler crear una acadèmia pròpia per reconèixer els mèrits propis.

La qüestió, però, no és tan simple. Sempre he cregut que si el cinema català s'ha imposat arreu del món, fins al punt de convertir-se en una marca que és reclamada per molts de festivals, ha estat perquè ha estat un cinema industrialment feble i perquè no ha necessitat crear un aparell institucional. La seva força no és altra que la seva heterodòxia, el sentiment que no fan falta grans superestructures per poder estar en els llocs destacats. Fa tres anys, per exemple, quan els membres de la Quinzena dels Realitzadors varen seleccionar Honor de cavalleria d'Albert Serra ho varen fer després de visitar l'Acadèmia a Madrid i veure que cap de les obres institucionals que els oferien els convencia. De cop, varen trobar-se amb una pel·lícula feta des dels marges i varen apostar per ella perquè no avalava cap mena de discurs oficial.

Aposta pel cinema d'autor La condició de cinema heterodoxa ens hauria de fer reflexionar sobre si fa falta o no una acadèmia o si allò que necessita el cinema català no és més que una aposta decidida per la política del cinema d'autor i un suport perquè totes les creacions no parin de circular i puguin difondre's allà on sigui i allà on correspongui. Davant l'impacte i el prestigi que els darrers anys han tingut En la ciudad de Silvia de José Luis Guerín o El silenci abans de Bach de Pere Portabella, el silenci de l'Acadèmia de Madrid no és més que el reflex d'un provincianisme endogàmic incapaç de veure més enllà del seu petit i reduït univers.

No ens pot dur la creació de l'acadèmia del cinema català cap un cert provincianisme? De debò fa falta contrarestar els Goya de Madrid amb els premis Gaudí del cinema català? Quan una cinematografia s'autopremia a ella mateixa no cau en el ridícul més provincià? Totes aquestes qüestions em converteixen en un escèptic davant tots els enunciats de l'acadèmia catalana. Si alguna cosa no fa gens de falta al cinema català és el glamur, ja que ha aconseguit projectar-se arreu del món gràcies a la seva naturalitat i a esquivar tot possible glamur. Sincerament, si creem una acadèmia per tenir els Oscar del cinema català caurem en el ridícul.

Allò més positiu comporta obrir xarxes de reconeixement exterior. Aquesta setmana, per exemple, ha caigut a les meves mans un llibre editat a França titulat Le cinéma à l'heure des petites cámeras, escrit pel professor René Predal. De manera significativa, la portada és el rodatge d'Honor de cavalleria i al seu interior l'autor recorda que és una pel·lícula catalana, que s'oposa al model cinematogràfic que es fa a Madrid i que forma part d'un cinema català que és un dels més vius d'Europa.