El Macba de Barcelona, el Pompidou de París i el MOMA de Nova York han fet de Pere Portabella (Figueres, 1927) un dels pocs cineastes que han estat convidats a exposar als grans temples de l'art, però només ha estat el museu de la seva ciutat natal qui s'ha rendit completament a la singularitat de la seva obra cedint-li les sales de la col·lecció permanent perquè en disposés i hi intervingués a conveniència. «Preguntar a l'autor per la seva mirada? Més senzill: deixar-li un espai on desplegar-la.» Aquesta és la reflexió que es van fer els responsables del Museu de l'Empordà per decidir-se a donar plena llibertat a Portabella perquè fes de l'espai museístic una prolongació de la seva pràctica cinematogràfica, en la culminació d'un programa d'homenatge a aquest director de culte que ha tingut lloc durant tot el 2008. I a fe que s'hi ha aplicat sense romanços, fent desallotjar la planta baixa, imposant l'ascens al primer pis per un camí desacostumat, fent retirar tots els quadres de la col·lecció permanent, redefinint el trajecte lineal per la sala per afavorir la simultaneïtat, la suspensió i la ruptura, convidant l'espectador, en definitiva, a sentir-se responsable de la seva pròpia mirada, a elegir cap a on vol dirigir-la, amb quina intensitat i durada.
Què ha fet quan li han cedit un contenidor clàssic d'art? «Usurpar el lloc del quadre i contaminar-lo d'altres gèneres, reinventar el concepte de museu i fer-lo porós a nous llenguatges», es respon en la presentació de La mirada Portabella, una exposició organitzada personalment pel mateix cineasta, que ha substituït les pintures per deu projeccions dels seus curtmetratges, nou a la sala de la col·lecció permanent, que el visitant pot escoltar en estricta intimitat amb els auriculars que se li lliuren a l'entrada i que li permeten passar d'un film a l'altre com si fossin quadres, o com un travelling que l'obliga a decidir sobre el seu gust. Per trobar la pantalla on es projecta el desè film, però, caldrà baixar a la planta subterrània, l'única on específicament hi ha la sala de projeccions, i suspendre de nou la linealitat del discurs a l'ús. De tota manera, perquè al capdavall és en un centre d'art, Portabella ha volgut que els films que projecta al museu siguin els que tenen relació amb la pràctica artística, en concret, els que ha dedicat al treball creatiu de Joan Miró, sobre el qual es projecten Miró l'altre (1969), Miró Aidez l'Espagne (1969) o Miró La Forja (1973); Carles Santos, per a qui va filmar La tempesta (2003) o Federico García Lorca, que ha homenatjat aquest mateix 2008 amb Mudanza, un curt rodat a la casa museu del poeta a la Huerta de San Vicente, a Granada, que encara no s'havia estrenat a Catalunya i que es va presentar fa poques setmanes en un altre museu, al Reina Sofia de Madrid.
A més, la selecció de Portabella inclou altres documents excepcionals, com ara Poetes catalans (1970), filmació clandestina del Primer Festival Popular de Poesia Catalana, que es va celebrar al Gran Price de Barcelona, o l'irònic, en certa manera patètic, Premios Nacionales (1969), per al qual va demanar als bidells de la Biblioteca Nacional de Madrid que li anessin mostrant les pintures acadèmiques glorificades pel règim des de 1941 i ja llavors, el 1969, embalades i ocultes, com uns mobles anacrònics, als magatzems del soterrani. L'exposició, oberta fins a l'1 de març del 2009, es complementarà amb un curs d'art contemporani dedicat justament al cineasta, El cinema després de la fi de l'art, que tindrà lloc al Casino Sport el 30 i 31 de gener.
)
