Quan Robert Wise va rodar Ultimátum a la Tierra, l'any 1951, el món entrava a la guerra freda i la desolació generada per la Segona Guerra Mundial era molt recent. La visita d'un extraterrestre i un robot a la Terra es va convertir en una mena de conte moral de ciència-ficció sobre la maldat d'una raça humana que havia estat capaç de destruir-se durant una guerra. Els membres d'altres galàxies observaven els humans com a miserables, per la qual cosa l'amenaça d'una aniquilació era propera. Quin sentit té en l'actualitat recuperar aquest vell conte moral de la postguerra?

No fa falta ser gaire despert per observar que la idea del caos i l'autodestrucció dels humans deixa de tenir com a escenari la guerra per tal d'apel·lar a la mala consciència americana. Els humans protagonistes reconeixen que tots plegats som a prop del precipici i que només som capaços de canviar quan prenem consciència dels nostres excessos, quan som capaços de fer balanç i assumir el sentiment de culpa davant les coses mal fetes, davant una civilització que en nom del benestar no ha fet més que destruir el planeta. Des d'aquesta perspectiva, Ultimátum a la Tierra (2008), de Scott Derrickson, té l'honor de ser la primera pel·lícula de ficció americana que apel·la directament a la qüestió de la crisi planetària. El món que està a punt de caure pel precipici no és cap altre que el món del capitalisme salvatge, on l'excés de liberalisme neocon no ha fet més que destruir de manera progressiva el planeta, posar en crisi la moral i generar la discòrdia entre les civilitzacions. Aquest món capitalista només pot adonar-se dels estralls que ha dut a terme quan entra en una greu crisi; llavors, però, els humans són capaços de canviar. Scott Derrickson deixa per tant que els extraterrestres puguin perdonar els humans, puguin donar-los una altra oportunitat abans de la destrucció final. Mentrestant, però, les forces galàctiques destruiran les ciutats, l'arquitectura, les carreteres, és a dir, tot allò que ha construït l'ésser humà, però deixaran intacta la natura. Per poder tornar a començar a construir el món només cal generar mala consciència.

Un cop constatat el fet que Ultimátum a la Tierra és la primera pel·lícula americana sobre la crisi, les virtuts del film no fan més que esgotar-se. Les troballes de la vella versió del 1951 queden força lluny i Scott Derrickson no fa més que forçar la metàfora, emfatitzar el desig de redempció i deixar la tensió i les escenes d'acció més o menys aparcades. D'Ultimátum a la Tierra només són aprofitables els primers vint minuts; la resta deixa molt a desitjar.