Sense voler entrar en disquisicions polítiques veiem com les democràcies es regeixen pel règim de partits. Tant si adopten el bipartidisme com el multipartidisme sempre s'han de dotar d'un sistema electoral –a voltes tan peculiar com l'americà–. Si bé cal reconèixer que ambdós sistemes sempre són millorables, com la mateixa democràcia, no en disposem de millors. En el nostre cas, a l'inici de la democràcia catalana crec que tothom va suposar que els partits nacionalistes es van posar en marxa amb la finalitat essencial de la recuperació nacional, com a pas previ per restablir la sobirania i posteriorment la independència si era necessària –que ho és–. La història d'ERC, com a partit, ve de lluny; la de CDC com a partit nacionalista és propera en el temps, ja que es va crear a Montserrat el 1978 . En els seus estatuts respectius inclouen com a objectiu prioritari el recobrament nacional, per part de Convergència, i la independència i la ideologia d'esquerres i republicana per part d'Esquerra. A l'inici, tothom va comprendre que, sense oblidar l'objectiu fonamental, la primera feina a fer era la consolidació dels respectius partits, guanyant la major quota de poder possible democràticament; per això va caldre un gran i justificat esforç electoral, per aconseguir la necessària penetració a totes les capes socials del país.

Sorprenentment les primeres eleccions autonòmiques les va guanyar Convergència el 10 d'abril de 1980 amb el seu president al capdavant. Esquerra, que va tenir també un bon resultat, va entrar a formar part d'un govern nacionalista liderat per Pujol. Posteriorment, arran de la davallada dels republicans, CiU va governar en solitari amb majories absolutes successives. Aquesta és la història; ni més ni menys. Són obvietats que cal recordar i puntualitzar, encara que estiguin en la ment de tots. Avui, el panorama és esfereïdor des del punt de vista nacional i absolutament reprovable des del partidista, ja que el règim de partits ha estat i és letal per a Catalunya.

Quasi no val la pena parlar d'Esquerra, caracteritzada per la petitesa dels seus dirigents, tot respectant la seva militància. Han volgut col·locar la seva gent i «situar-se» de la mateixa manera que ho havia fet CiU, per després barallar-se –com és normal i consubstancial a l'irremissible partit-olla que és–. Tenim, doncs, els independentistes de «boquilla», en el govern de la deteriorada Generalitat, manant amb els centralistes patriotes espanyols del PSC-PSOE –que presenten recursos d'inconstitucionalitat l'endemà de ser aprovat l'Estatut– en allò que s'anomena tripartit, un estri polític de mala jeia en el qual alguns vàrem buscar el miracle polític confiant en els «catalanistes» que creiem que hi havia en el socialisme català, i fugint de la provada incompetència acomodatícia de CDC, demostrada durant els anys que va monopolitzar el poder. Deixem a part la indissimulada dependència del PSC de Madrid, seduït pels càrrecs públics espanyols que hàbilment el centre els proporciona –vots per càrrecs i tots contents–. Recordem que els socialistes del Llobregat han accedit als ministeris de Defensa i Treball en les persones de Corbacho i Chacón, respectivament, com abans ja ho va ser Montilla a Indústria.

L'endogàmic pujolisme mentrestant fa congressos en els quals la unanimitat és norma, i si no ho és, ja se'n cuiden els que manen que no descarrili el guió preestablert. En nom de Catalunya s'ha constituït en un partit temible, electoralment parlant, amb un president omnipresent i hiperactiu i fins i tot amb un senat, per satisfacció de patums i barons de la vella guàrdia, que de tot hi ha al partit per a «major honra i glòria» de la nació; una mostra més del pujolisme decrèpit. Van perdre el poder i tota la seva acció posterior ha estat únicament per reconquerir-lo, sense cap altra consideració que no sigui recuperar els privilegis que això representa, i un cop aconseguit acceptar un Estatut de mínims.

Veiem com els partits «nacionalistes» s'escuden en nom de la nació catalana, sense el més mínim sentit patriòtic, segurs que tenen un electorat fidel que monopolitzen. El nacionalisme català no se la juga de cap manera per la pàtria, i avui no serveix el país, ja que la paraula ha quedat devaluada i prostituïda, ja que paradoxalment «encaixa» perfectament i tràgicament en el magma hispànic! Com no ho havia vist abans! Cap d'ells vol afrontar el deteriorament electoral momentani que significaria radicalitzar-se en la qüestió nacional, perquè falta valor i lideratge. Actualment, com podem interpretar Els segadors sense provocar la riallada general dels centralistes tot cantant allò d'«endarrere aquesta gent» o bé «que tremoli l'enemic»? Cal tenir dignitat i no fer el ridícul. Encara som a temps de redreçar el país i redimir-nos, però avui un nou partit autènticament independentista ho té molt pelut per constituir-se; entre altres raons perquè bona part de l'electorat nacionalista sobiranista creu que votant els nacionalistes es veuran atesos els seus desitjos. Res més lluny de la realitat, perquè CiU no ho és i ERC només «diu» que ho és.

També ho tenen complicat els que des de dins dels mateixos partits volen canviar les coses, perquè abans de res han d'arraconar els dinosaures polítics i pseudolíders envellits i cremats prematurament. Malgrat tot, estic convençut que amb temps i mitjans econòmics suficients serà possible. Cal tenir paciència i aprofitar les oportunitats que es presentaran. No ho dubtem.

En un país que no està normalitzat, no haurien de ser antagònics els partits nacionalistes i la pàtria, però malauradament avui ho són per a Catalunya, perquè es vendrien l'ànima al diable per un vot o un privilegi. Els partits són necessaris, però Catalunya és quelcom massa seriós per deixar-la en mans d'ERC i CiU.