Fa uns dies, vostè lector i jo ens endinsàvem en un garbuix sobre la cultura del passat, descobríem que Prat de la Riba primer, seguit de Puig i Cadafalch, anaven al davant d'una facció que contrarestava amb voluntat política i mitjans l'ascensió d'homes com Agustí Calvet, Eugeni d'Ors i Josep Pijoan. Ho fèiem sota la intel·ligència d'Enric Jardí i el seu llibre memorable: Tres desarrelats. Aleshores esbrinàvem que no tot han estat flors i violes en les vinyes verdes de Mossèn Cinto de Segarra, en versió de Lluís Llach a la COPE i tot plegat. Ah, no, calla, que era L'estaca, la feta servir. He dit garbuix i tot sovint la cultura catalana sembla una gran comèdia i prou. No em clavi la postil·la, lector meu, que, com a tot arreu. No és cert, no és gens convenient que pensem que som iguals que els altres, perquè no és així. Aleshores assumim que la nostra cultura, i faig una giragonsa per afirmar: l'única expressió de tots els catalanismes que es pensen i malpensen arreu, deia que la nostra cultura és caníbal, però no pas per decisió de Freud, ensucrada amb els comentaris de Harold Bloom, no. Ho és per codi genètic i ho dissimulem amb tot un reguitzell de servidors del déu fenici Moloc que adopten el nom d'arqueòlegs del país. Serà molt mediterrani, però és dolorós de veure i estèril.

Actualment passa el mateix que en l'època dels tres desarrelats. Em sembla a mi, i el que seguirà en aquest circumloqui és la meva opinió personal, no contrastada, naturalment, amb la gent que esmento. Ara bé, només em cal mirar per veure que Josep Riera, Nati Soler i Pilar Cabot són tres poetes invisibles. N'hi ha molts més, és clar; però aquests tres tenen força coses en comú, per no fer un estirabot sobre la concreció de la invisibilitat del molt talent que acaparen ells tres, i les evidències de ser obviats per la cultura oficial dels arqueòlegs.

El primer poeta invisible de la meva llista és Josep Riera, del Lluçanès. Es guanya la vida com a forner del seu menut poble: Oristà, i la seva poesia és vella com la terra de pagès que el va veure néixer. Un poeta capaç de la tendresa més amarga amb una acuradíssima gestió de les paraules velles i noves. La segona poeta invisible: Nati Soler, és cosidora, filla d'una vella nissaga de campaners i pagesos del Penedès. Lligada per a tota la vida a oliveres i a basals de pedra seca amb un cadenat tranquil i espiritual amb la terra que li donà fills i va voler arrabassar-li l'ànima, en forma de llop casolà. Acaba de guanyar el prestigiós 31è premi Grandalla de poesia d'Andorra –fora de la influencia dels arqueòlegs del país. En té uns quants més. Mai en parla. Finalment, invisible de consideració és la Pilar Cabot, nascuda a Vic, al carrer del Gurb, filla de la plana nominada i una poeta que confronta el lector des de la vessant de llibretera i de la dona enamorada amb una passió tan finita com els sentits que gasta per viure. Deia, enamorada d'un home, dels llibres que va vendre i dels que encara escriu, no pas per omplir el buit, sinó per manar-lo.

Els poetes invisibles no viuen en ramat, es distingeixen entre si i fan coses puntuals: un concert amb la Big Mama, una lectura a l'espai Mallorca, una trobada de poetes en una escola suburbial de la ciutat més propera als pobles on viuen i dels quals no volen marxar mai més. Els poetes invisibles no hi són, si no els busques. No figuren com «els impecables» que encara corren i piulen a dojo.

Jo he volgut cercar Pilar Cabot, a qui coneixia d'uns anys enrere, i vet aquí la sorpresa. He trobat una gran dama de la poesia, encarada amb els mots a sang i fetge; lliurada a les forces del destí i despullada de prejudicis, perquè el lector trobi amb el que diu tot allò que, al lector, per bon lector, li manca. Ja he dit que aquesta era la meva opinió, la qual val un ral comparada amb la de Joan Triadú: «Amb Estimo Baudelaire –un llibre primerenc– de Pilar Cabot, compartim uns estats emocionals descrits amb força i sentit del llenguatge. [...] La intimitat femenina és més resolta que mai fins a la riba del món. La mística, una mística profana, és a prop. Tot comença, però pot anar més lluny.» Això va dir Joan Triadú al diari Avui el 1989: «Tot comença... però pot anar més lluny» Ha anat més lluny? Definitivament n'estic segur. Mirin de trobar el darrer llibre de la senyora Cabot, porta un títol insòlit: Els rossinyols insomnes. La historia de la gènesi i consecució del llibre és fascinant. El seu home assegut en un sofà, una manta per cobrir-li les cames i els poemes a la falda, plorant d'impotència per l'arribada de la mort. Els poemes resten en un calaix perquè no pot aniquilar el dolor i la pèrdua abassegadora de qui estima li treu la veu i els ulls s'enterboleixen dia i nit sense aturador. El drama acaba i ella torna a les paraules d'amor i cendra per escriure un poemari que va més lluny, molt més lluny, i que crec que hauria de passar a la història de la literatura del meu i petit país com una fita a la vida d'algú que l'ha tingut tota per esmorzar, dinar i sopar, sense atipar-se.

No l'he escoltat dir gaires coses, lector. Ah! és que no la coneix, la senyora Cabot. Em farà cas, diu? De vostè n'estic segur. Que ningú més em faci cas, si us plau, voldria tenir per molts anys aquesta dama barallada amb els festivals de putxinel·lis que munten els arqueòlegs per trobar una substituta de la Maria Mercè Marçal o del mateix Miquel Martí Pol. Que poca-solta arriba a ser, senyor articulista! Cap dubte, senyor lector, cap dubte!