| Contactar amb El Punt - Pobles i Ciutats |
| Qui som? - El Club del subscriptor - Les 24 hores d'El Punt - Publicitat - Borsa de treball | El Punt | VilaWeb | dimecres, 24 d'abril de 2024


dimecres, 10 de desembre de 2008
>

Manoel de Oliveira, història viva del cinema

El director portuguès, iniciat en el període mut, celebra demà el seu centenari rodant un film amb participació catalana

XAVI AGUILAR.
El director portuguès Manoel de Oliveira arriba demà als cent anys de vida havent-se guanyat el títol del cineasta més longeu en actiu: amb un segle a l'esquena, es troba immers en el rodatge de la seva nova pel·lícula. Mentre les filmoteques d'arreu del món li dediquen retrospectives, l'avi del cinema continua produint i des de fa unes setmanes roda a Lisboa Singularidades de una chica rubia, una coproducció entre Catalunya i Portugal. Amb mig centenar de pel·lícules i nombrosos premis en la seva filmografia, Oliveira va ser un creador trencador i és encara un dels referents del cinema europeu del moment. «Aturar-se és morir», diu Oliveira, que ja té al cap uns quants projectes pel futur. Potser també hi amaga la fórmula de l'eterna joventut.


+ Oliveira, en una visita a Barcelona fa un parell d'anys. Foto: EFE

No hi ha qui l'aturi. Manoel de Oliveira celebra els cent anys amb una pel·lícula en ple rodatge. Coproduïda per Lluís Miñarro per a la productora catalana Eddie Saeta i per Filmes do Tejo, Singularidades de una chica rubia es va començar a filmar el 23 de novembre a la capital portuguesa i es tracta d'una adaptació contemporània d'un conte d'Eça de Queirós (1845-1900). Ricardo Trepa, col·laborador habitual del director, i Catarina Wallenstein són els protagonistes d'aquest film sobre els infortunis d'una història d'amor que s'hauria d'acabar de rodar abans de Nadal.

Malgrat l'edat, Oliveira ha imposat un ritme de rodatge força intens. «Va començar el 23 de novembre i té previst acabar el 22 de desembre. Durant un mes roda sis dies a la setmana –només descansa els dissabtes–, de vuit del matí a sis de la tarda», explica Miñarro. Demà, però, es farà una petita concessió i el rodatge s'aturarà una estona per fer-li una petita festa, si bé no s'espera res gaire fastuós. El productor català es mostra sorprès per l'eterna joventut del portuguès: «Sembla que el temps no passi per ell. Aparenta poc més de setanta anys i continua absolutament clarivident i decidit. Sovint parla de projectes que té al cap per fer en el futur, com si hagués de ser etern.»

Tot i els problemes que ha tingut per aconseguir el suport extern (només TV3 li ha comprat els drets d'emissió), Miñarro es mostra molt satisfet de poder col·laborar amb ell. «Se'm va oferir aquesta possibilitat i no podia dir que no. És com si t'ofereixen ser a un film de Buñuel. He fet moltes pel·lícules dels que són els seus deixebles, però ara per fi en puc fer una del mestre.» El productor podrà col·laborar més estretament amb ell a final de gener, quan Oliveira viatjarà a Barcelona per la postproducció del film.

A més de no faltar a la seva cita anual amb les càmeres, Oliveira protagonitza tant dintre com fora del seu país una sèrie d'homenatges que reconeixen una trajectòria que va començar amb el cinema mut. La Filmoteca de Catalunya ha ofert les últimes setmanes una retrospectiva de la seva obra, que s'allargarà fins al dia 21. Precisament en aquest cicle, el director de la Cinemateca portuguesa i col·laborador del realitzador João Bénard da Costa, va recordar que Oliveira va ser reconegut abans per la crítica i els festivals europeus que no pas pels espectadors portuguesos.

Nascut demà fa cent anys a Porto en una família de bona posició econòmica, Oliveira va mostrar aviat el seu interès pel cinema i va ser actor en diversos films de l'època muda i en el primer llargmetratge parlat en portuguès. El 1931, amb 23 anys, va presentar Douro, faina fluvial, un documental que va merèixer esbroncades del públic però que Pirandello va qualificar d'«obra mestra». El seu primer llargmetratge de ficció (Aniki Bóbó, 1942) tampoc no va ser ben rebut, motiu pel qual va estar inactiu durant catorze anys. El 1956 reprendria la seva trajectòria amb certes pauses, els anys setanta va guanyar-se un renom mundialment amb la tetralogia dels amors frustrats i als vuitanta, en edat de jubilació, va començar una col·laboració amb el productor Paulo Branco que durant més de dues dècades li ha permès seguir un ritme de gairebé un film per any.

«El seu cinema sovint es diu que és fet per a una minoria, però això no és cert. El que sí està clar és que no té res a veure amb les produccions dels Estats Units i que és un cinema que exigeix tensió, disponibilitat i concentració. Oliveira, com Bresson, Buñuel o Godard, fa pensar. El cinema per ell no és un entreteniment, sinó una manera de fer descobrir coses», reflexiona el director de la filmoteca portuguesa.



UN CAPRITX DE LA NATURA


Potser perquè, com molts altres, no va ser profeta a la seva terra i li va costar ser valorat a Portugal, Oliveira creu que ovacions com la que va rebre en l'últim festival de Canes es deuen més a la seva edat que a la seva obra. «No sóc responsable de la meva edat, d'arribar als cent anys, que és un capritx de la naturalesa, però sí sóc enterament responsable de les meves pel·lícules, de les bones i de les dolentes», comenta el director d'Un filme falado.

Aquest sentiment de responsabilitat envers la seva obra, en què predomina «la precisió per la paraula i l'expressió abans que per la tècnica» l'ha mantingut sovint al marge de la indústria cinematogràfica, fins al punt que quan no ha aconseguit finançament s'ha produït ell mateix el film. «Aquesta independència la mantindré sempre», diu. Que duri.



Aquest és un servei de notícies creat pel diari El Punt i distribuït per VilaWeb.
És prohibida la reproducció sense l'autorització expressa d'Hermes Comunicacions S.A.