E stà condemnat, Manoel de Oliveira, a convertir-se en un mite del cinema per haver esdevingut el primer cineasta centenari en actiu? Potser sí, si es té present que des de fa més de vint anys es tendeix a parlar més de la seva edat que no pas dels seus films. El més curiós, fins i tot, és que va ser aleshores (o tot just una mica abans, però en qualsevol cas en edat de jubilació) que De Oliveira va començar a dirigir pel·lícules amb regularitat. Més encara: a rodar-ne pràcticament una per any i, per tant, a un ritme que no segueix cap altre cineasta actual, almenys amb tanta continuïtat.
Combatent animosament en aquesta seva lluita contra el temps, De Oliveira continua realitzant films intemporals en què de vegades es parla de la immortalitat, majorment rodats en llargs plans de seqüència en els quals la quietud dels plans fixos, habitats per personatges que parlen de manera constant i poden adreçar-se directament a la càmera o a l'espectador, s'alterna amb el moviment amb què, silenciosament, s'acosta a les coses o filma els paisatges fent sentir el misteri de les unes i els altres. Sempre m'han inquietat les escultures figuratives, algunes de molt estranyes, que semblen mirar-nos, indiferents, en els films d'aquest gran cineasta. A més de ser-ho del misteri, és un cineasta de la gravetat, i no és per res que una part de les seves heroïnes busquin l'amor com un absolut que les condemna a la frustració, però de vegades s'oblida la seva lleugeresa, o com a mínim l'humor, que pot arribar a ser cruel, amb què pot retratar la mesquinesa, l'avarícia o la pobresa d'esperit d'alguns personatges. Tal com el seu admirat Buñuel, del qual va continuar explorant el secret d'una belle du jour, fa atenció als instints humans més alts i als més baixos.
El moviment i la quietud. La gravetat i la lleugeresa. El sublim i l'abjecte. El misteri de la imatge i el pes de la paraula: adaptant, sobretot, alguns dels grans escriptors portuguesos, des del romàntic Camilo Castelo Branco fins a la coetània Agustina Bessa-Luis, De Oliveira fa sentir la bellesa i la complexitat del text literari com pocs cineastes n'han estat capaços. El seu estrany periple com a cineasta, amb llargs silencis durant dècades, va començar quan el cinema feia el pas al sonor, però encara va rodar un documental avantguardista, Douro, faina fluvial, sobre el feinejar diari vora el riu a la seva ciutat d'Oporto. D'això fa gairebé 80 anys. A propòsit de De Oliveira, es fa difícil no parlar del pas del temps, tot i que no sembla que passi per ell. Felicitats, mestre.
