El món acabava de sortir de la Segona Guerra Mundial, que havia esclatat precisament en l'Europa culta i civilitzada. La Il·lustració proclamava la mort de Déu i el materialisme negava la dimensió espiritual de la persona. Després de la Primera Guerra Mundial sorgia la Societat de Nacions per afrontar els seus efectes devastadors. El 1945, tot just acabada la segona, per la Carta de San Francisco es funda l'Organització de les Nacions Unides, que tres anys després, el 10 de desembre de 1948, a París, aprova la Declaració Universal dels Drets Humans. S'han de reparar els danys econòmics i materials, però també s'ha de refer l'esperit de la condició humana, que havia quedat desfet davant l'evidència de la capacitat del mal que s'havia manifestat en tota la seva magnitud. Els drets humans constitueixen un sistema de valors universals que són a la base de la dignitat humana, que és tant com dir que sense aquests valors la vida no és digna de ser viscuda. El preàmbul de la declaració és tot un reconeixement de la necessitat ètica i moral en la convivència política, quan diu: «La llibertat, la justícia i la pau al món tenen com a base el reconeixement de la dignitat intrínseca i dels drets iguals i inalienables de tots els membres de la família humana.» S'ha de reconèixer en aquest concepte, família humana, una influència històrica del cristianisme, que va ser el primer a proclamar que tots els homes som fills d'un mateix pare. Posteriorment les encícliques Pacem in Terris, de Joan XXIII, i Populorum Progressio, de Pau VI, representen un suport a la Declaració dels Drets Humans. El fet que es declari universal implica que no hi pot haver cap discriminació per raó de sexe, edat, política, religió o condició social o cultural.

Però no n'hi ha prou amb grans declaracions. La realitat de cada dia ens porta notícies de tot el món que demostren que contínuament els drets fonamentals estan essent conculcats.

El mateix preàmbul afirma que: «El desconeixement i el menyspreu dels drets humans han originat actes de barbàrie ultratjants per a la consciència de la humanitat.» Justícia i Pau fa 40 anys, des que es va crear a partir de la Populorum Progressio, que lluita en el camp dels drets humans, contra la tortura, la pena de mort, les injustícies de la pobresa, el racisme, la fam al món pobre i la sobrepoblació penitenciària, i pels drets dels infants, l'agricultura i el dret a un habitatge digne. Dramàtiques imatges de violència i horror omplen els nostres telenotícies: les guerres cròniques a Etiòpia, el Sudan, l'antic Congo, Ruanda, les inacabables guerres a l'Afganistan, l'Iraq i l'Orient Mitjà, la cruel i tràgica cursa d'armament mundial, amb les terribles seqüeles del comerç d'armes i les vides minades...

Perquè aquells mateixos països que han firmat una declaració tan solemne de drets humans universals, en teoria el seu primer objectiu, els vulneren a l'hora de la veritat? Respectar els drets de les persones només es pot fer en un règim de democràcia. En règim autoritari o totalitari no és possible, per la mateixa definició, parlar de drets de les persones, perquè és sabut que tot poder no controlat tendeix a l'abús. Tanmateix, la democràcia en els estats moderns resulta molt ambigua, ja que no és possible, per qüestions de mida, una democràcia directa. Molt sovint es considera simplement com el govern de les majories sobre les minories. Aquesta concepció de la democràcia va permetre a Hitler arribar al poder democràticament i portar a l'extermini milions de persones. La democràcia veritable s'ha de basar en el respecte total a la persona i per tant també en el respecte a les minories.

Quan els partits tenen com a objectiu primer el manteniment en el poder, deixant de banda tota qüestió ètica o moral, cosa que és freqüent en les nostres democràcies, ja no treballen pel bé comú, sinó per un bé partidari o sectari. Llavors ja no els interessa l'educació política de la població, que és això el que significa que la política és pedagogia, sinó que en el fons busquen la despersonalització dels seus militants i dels seus electors. Entrem en un terreny de manipulació de la persona. La persona, més ben dit, les persones, no poden ser massa, simples instruments o mitjans, no es poden supeditar a cap totalitat, es digui tribu, partit, terra, nació o estat. La persona, segons Mounier, és un moviment de personalització que inclou identitat, característiques i criteris propis, és un «jo» obert al «nosaltres» que no és ni individu tancat ni col·lectivitat difusa, tot al contrari d'allò impersonal, que té moltes maneres de manifestar-se però que sempre serà deixar-se arrossegar pels corrents contradictoris d'una societat líquida (en paraules de Zigmunt Baumann); submergir-se en l'anonimat d'una massa social dirigida a distància per interessos ideològics, partidistes o econòmics. Quan els partits o els governs no respecten l'ètica o la moral, tard o d'hora acabaran vulnerant els drets de la persona, que són valors que se situen, precisament, en el terreny espiritual.