A Catalunya, la llunyana i difícil sortida a la crisi econòmica que patim i el drama humà que hi va aparellat, com ara l'increment brutal de l'atur, la disminució de les vendes dels petits comerços, les deslocalitzacions industrials o el tancament d'empreses, estan directament relacionats amb el dèficit fiscal que se'ns imposa i amb la manca de sobirania política per decidir segons els nostres interessos.

La despesa milionària amb què el govern espanyol vol fer front a la crisi, possible gràcies a l'espoli fiscal dels Països Catalans i incrementant de manera exponencial un dèficit públic que limitarà el futur finançament autonòmic, l'està dedicant en exclusiva a satisfer els interessos de l'economia madrilenya: a salvar la gran banca i el sector de la construcció del deute que tenen contret amb l'exterior, a tapar forats d'administracions que han inflat les institucions de funcionaris i a mantenir les posicions de les grans multinacionals espanyoles. Catalunya, en canvi, pel fet de ser diferent d'Espanya, també en l'estructura econòmica, necessita polítiques molt diferents de les que impulsa el govern del PSOE. La nostra economia encara conserva, i vol conservar, una important base industrial, alhora que el teixit econòmic s'estructura fonamentalment a través de petites i mitjanes empreses de tradició familiar. Aquests són els pilars sobre els quals ha de remuntar la nostra economia, indústria, empreses i famílies, i per això les mesures que necessita Catalunya per sortir del túnel de la crisi han d'anar adreçades a aquests sectors i no als que prioritza en exclusiva el govern espanyol.

Què podríem fer els catalans si el país retingués l'enorme dèficit fiscal, de tres mil euros per català i any, el 10% del nostre PIB, que ara ens pren Espanya? Nosaltres prioritzaríem finançar plans de desenvolupament industrial que evitessin els acomiadaments massius, donaríem incentius a les empreses per aconseguir nova inversió estrangera i evitar la deslocalització industrial, reduiríem els impostos i injectaríem liquiditat a les petites i mitjanes empreses, i, alhora, seríem capaços d'igualar la despesa europea en recerca i desenvolupament, millorar l'educació i la sanitat i dotar el país de les infraestructures necessàries per configurar així un pol logístic excepcional.

Malauradament, una vegada més, constatem que sense el concert econòmic i sense estat propi ens és impossible impulsar el magnífic potencial que tenim com a nació, i veiem, impotents, com la crisi s'emporta una bona part del nostre sector industrial, i del nostre futur. Segons les dades de l'Idescat, el pes de la indústria en el PIB català ha reculat a marxes forçades des del 23,4% l'any 2002 fins al 19,9% el 2007. Aquest és el camí pel qual va transitar Valònia, la perifèria de Bèlgica, fa uns quants anys. D'antuvi rica, avui empobrida. La crisi actual ens obliga a prendre decisions com a nació i a resoldre la dicotomia que fa temps que es planteja i que ara emergeix amb virulència: toca decidir, o bé acceptem l'espoli fiscal i la manca de poder polític, i restem passius, observant impotents com la nostra indústria continua caient i iniciem el camí d'una economia de sous baixos, fonamentada en els serveis de poc valor afegit i amb atur elevat, o bé ens decidim a plantar cara, pel concert econòmic i la sobirania, i construïm amb aquestes eines una nova economia industrial que innovi i exporti, que promogui la creativitat, que estigui dotada dels serveis més avançats, i que vertebri el sector logístic –ports, aeroports, trens– més potent del sud d'Europa; tot, generant llocs de treball de qualitat i ben pagats. Sí, aquesta Catalunya lliure podria ser l'Holanda del Mediterrani. I si bé encara n'hi ha molts que ens volen enredar amb autonomies i federalismes impossibles, la crisi ja no dóna per a més grisos: independència o perifèria. Plantar cara o empobrir-nos. Aquesta és la qüestió.

Aquesta vegada la banda cap on caurà l'anell no serà dilucidada per l'atzar, com resolia la pel·lícula Match Point, de Woody Allen. El que determinarà el nostre particular partit amb el futur és una altra cosa: la valentia política, dels polítics i del poble. Espanya sabem que ens vol perifèria com Valònia. Mentrestant, a Catalunya, desfullem la margarida, però cada dia 800 persones perden la feina al nostre país. Sí, és hora de decidir-nos per la independència i per Holanda, nosaltres també podem!