En recordar l'onada d'autoritarismes imposats a Llatinoamèrica als setanta, Naomi Klein recordava la falsedat de les premisses que els colpistes feien servir per justificar la repressió. Malgrat l'apel·lació al suposat perill marxista, els pocs i mal avinguts moviments guerrillers a l'Argentina, Xile o l'Uruguai no representaven cap alternativa seriosa. I malgrat que les dictadures ja es van encarregar d'assassinar insurgents, el gros de la violència es va perpetrar contra un ampli espectre de sindicalistes, líders veïnals, intel·lectuals o simplement ciutadans crítics amb allò que estaven contemplant, i que no tenien res a veure amb el comunisme. En realitat, els Pinochet, Videla o Demicheli s'havien instal·lat violentament en el poder per instaurar sense oposició les polítiques dictades per un equip d'economistes de l'Escola de Chicago, encapçalats per Milton Friedman, i que feia contents tant les empreses americanes, com les neoliberals elits patrícies indígenes: privatització total de l'economia, desmantellament de l'incipient estat del benestar, extinció de classes mitjanes. Per assolir la seva utopia econòmica, van fer de Llatinoamèrica una gran presó i un cementiri clandestí.

Les receptes per combatre la crisi actual semblen dissenyades pels mateixos becaris de Chicago encarregats de redactar la legislació dels països llatinoamericans dels setanta. Rescatar la banca, principal responsable del desgavell, sembla una burla cruel als nombrosos damnificats pel recent període de falsa prosperitat. Els governs, massa acostumats a mostrar-se servils amb el poder econòmic, busquen amb aquest conjunt de mesures improvisades assegurar uns beneficis empresarials que, gràcies a l'enginyeria financera, han estat exuberants. Això de seguida ha estat identificat per un moviment altermundista que havia començat a organitzar-se seriosament des de mitjan noranta, i que ha anat denunciant amb eficàcia les greus contradiccions del capitalisme neoliberal. Ara bé, el conjunt d'altermundistes arrossega el llast d'una àmplia heterogeneïtat interna, un excessiu militantisme i un conjunt de contradiccions ideològiques, que si bé li atorguen autenticitat no aconsegueix conferir la credibilitat necessària per forçar un canvi en el sistema.

El capitalisme (avui presentat rere l'eufemisme d'«economia de mercat»), malgrat els estralls ocasionats als espais on s'expandeix, incorpora guanyadors influents i posseeix un elevat grau de seducció fins i tot entre els mateixos perdedors (com els working poors nord-americans, sense seguretat social, confiats encara en el «somni americà»). Les alternatives globals, malgrat que estiguin ben fonamentades, no disposen de gaire crèdit. És per això que el sistema no té por dels altermundistes. Sí que temen el component moral de bona part del moviment. La dictadura capitalista actual –la mateixa que dissenya plans de Bolonya, lleis d'educació, copagaments sanitaris o rescats financers– està preocupada per la consolidació d'un estat d'opinió capaç d'imposar reformes al sistema. No hi ha por de la revolució, perquè de fet els neoliberals s'han comportat com autèntics bolxevics que han assaltat el poder i imposat la seva dictadura a les fràgils democràcies occidentals, sinó a la moderació, a la racionalitat, a l'entrada en un procés de desacralització del despòtic i insaciable benefici empresarial, al qual són dedicats sacrificis humans.

Si bé és difícil trobar consens per canviar radicalment el sistema econòmic –i més tenint en compte els precedents històrics–, la imposició de frens morals a la deriva destructiva del sistema actual podria trobar complicitats majoritàries entre la ciutadania. Quanta gent s'oposaria a la socialització de determinats àmbits econòmics estratègics amb la finalitat d'evitar la desocupació? S'acceptaria la imposició de salaris màxims per desactivar la rasa de desigualtats entre la ciutadania? Hi hauria oponents a un acord de correlació màxima de deu vegades entre el salari més alt i el més baix? Hi hauria moltes protestes a càstigs fiscals a la precarietat laboral mitjançant un impost a la contractació temporal? Quantes persones estarien en contra de l'aplicació d'una taxa a les transaccions financeres per impedir l'especulació? En resum, en la situació actual, és lícit exercir un control democràtic en l'economia?

El problema, en tot cas, és que hem interioritzat el llenguatge i els valors d'aquells que s'han enriquit a costa de tots –els seus beneficis han estat a canvi de la nostra seguretat econòmica i estat del benestar–. En l'actualitat, el model dissenyat de permissivitat empresarial (enviar sense recances a la incertesa de la desocupació milers de treballadors per optimitzar beneficis no difereix gaire de la solució final aplicada pels nazis) s'ha de qüestionar. Com a la Llatinoamèrica dels setanta, en què es va posar fi a les classes mitjanes i al model keynesià, la radicalitat no prové de les minories militants, sinó de l'àmplia majoria de moderats que reclamen l'aplicació de criteris morals en una economia cada vegada més semblant a una religió destructiva.