divendres, 5 de desembre de 2008
> L'última botifarra
la columna
IMMA MERINO.
Han passat uns dies i encara no em sé avenir del fet que, deixant a part els motius, hagi tancat Can Manel, un bar del meu poble també anomenat el «pub» després que s'hi condicionés com a tal un racó de l'ampli cafè original. Tant ho havia sigut d'espaiós Can Manel que s'hi havia fet ball. Jo mateixa, de petita, hi havia anat a ballar per les festes majors. Aleshores les noies encara ens assèiem en un banc arran d'una paret esperant que un noi ens tragués a ballar. Aquesta ocupació no m'interessava gaire. Preferia anar a Can Manel per jugar-hi al ping-pong i al futbolí. Quan aquest s'espatllava i no sortien les boles, o la pesseta quedava encallada, anàvem a buscar l'avi Tobies, que conservava la paciència, però remugava una mica per haver de deixar de ferrar un dels seus punxons. Can Manel era a la mateixa plaça on abans hi havia l'escola. Jugant al futbolí m'hi vaig passar moltes hores del pati. Va passar el temps i Can Manel va repartir el seu espai entre el pub i el que va quedar del cafè. Un desastre arquitectònic. Una decoració espantosa. No puc calcular, però, les hores que hi he passat durant més dels últims 25 anys de la meva vida. Hi dec haver perdut molt el temps. Segur que hi he begut més del compte. Mentrestant, hi he passat bons moments conversant amb els amics i sobretot amb les amigues. També hi he parlat amb molta altra gent del poble, sentint que hi pertanyia. Hi he vist molts de partits de futbol. Hi he llegit diaris i, ho confesso, revistes del cor. Hi he après a jugar al billar americà, però sobretot a la botifarra. El dia en què tancaven el bar hi vaig quedar amb unes amigues per jugar-hi l'última botifarra. La meva companya i jo vam tenir un bo de déu. Em reca tornar al poble per comprovar que, certament, Can Manel ha tancat i hem perdut un dels últims escenaris de la vida social, és a dir, allà on els de Castellfollit reconeixíem per què un poble és un poble. Tinguin cafè o no al seu poble, em sembla que no som els únics que sentim que els pobles són en procés de desaparició com a pobles.
|
