La portada d'ahir d'aquest rotatiu destacava dos fets de signe manifestament negatiu: l'evolució de l'atur («més de 800 desocupats cada dia al novembre») i la desatenció de les infraestructures catalanes per part de l'administració central en les darreres tres dècades. La combinació de les dues peces periodístiques no té efectes euforitzants, precisament. Però si fem segones lectures, potser podrem trobar indicis d'una realitat menys depriment. Les estadístiques mostren una evolució de l'atur preocupant a Catalunya, però cal fer dues precisions: en primer lloc, l'ocupació entre nosaltres està menys protegida per la ràtio de funcionaris que hi ha a la resta de l'Estat i, en segon lloc, el teixit productiu de l'economia catalana respon de manera vigorosa als estímuls dels cicles expansius, però també és sensible a les conjuntures de contracció econòmica. La clau és fer les correccions precises en el model econòmic per tal d'aprofitar al màxim les oportunitats que afloraran a la fi de la recessió. Quines correccions? Les marcades per les noves prioritats: des de l'aposta pel lideratge logístic al voltant de l'excepcional eix port-aeroport, fins al clúster biomèdic, passant per les indústries culturals.

Acabi com acabi la negociació del nou sistema de finançament o la sentència de l'Estatut, sabem que l'esforç per aconseguir un encaix més còmode de la relació Catalunya-Espanya que havia de sancionar el nou Estatut no ha aconseguit definir una relació bilateral més equilibrada i més còmoda.

VENT A FAVOR
Així doncs, haurem de continuar negociant recurs a recurs i competència a competència. Cert. Però el somni aznarià del Madrid com a nucli macrocefàlic de l'Espanya ciutat i articulat com a gran node de la nova globalització es desinfla. El gegant tenia els peus de fang. El capitalisme mesetari perd gas. I, per contra, el vent de la globalització bufa a favor de l'euroregió liderada per la Catalunya ciutat. Ara és el moment de crear les condicions per a l'eclosió d'un país emergent.