L'acte es va celebrar al Palau de la Música Catalana en dia i hora de concert: diumenge a quarts de vuit del vespre. Pasqual Maragall és original en tot. Es va parlar del llibre de memòries, és clar que se'n va parlar. Ho van fer Francesco Rutelli, Ferran Mascarell –directiu d'RBA, l'editora del llibre, i conseller de Cultura de la Generalitat en el darrer i efímer govern de Maragall– i Narcís Serra, l'alcalde de Barcelona que va passar la vara al seu company i amic Pasqual Maragall quan va anar-se'n de ministre de Defensa a Madrid. Les paraules dels glossadors d'Oda inacabada van contenir una estirada d'orelles als periodistes esverats que divendres, així que el llibre havia sortit a la venda, van publicar-ne unes ressenyes que només posaven l'accent en les crítiques que l'autor dirigia a Jordi Pujol, el seu antecessor a la Generalitat, i a José Montilla, el seu successor. És clar que hi ha crítiques a Pujol. A qui, si no, si es van enfrontar en campanyes electorals, si van discutir sobre Barcelona i l'Àrea Metropolitana i si ja no filaven quan eren petits i anaven a Virtèlia? És veritat que hi ha crítiques a Montilla i a l'aparell del PSC pel poc suport que li van donar durant la discussió de l'Estatut i per com finalment se'l van treure de sobre, però el llibre és molt més que això. Hi ha un fil biogràfic important que explica la personalitat de Pasqual Maragall i Mira; hi ha una anàlisi del pensament de l'avi poeta; hi ha una vindicació de la família –els pares, els germans, la dona, la Diana, els fills–; hi ha la narració de l'etapa a l'alcaldia amb els Jocs Olímpics i la transformació de Barcelona com a estrelles rutilants; hi ha l'accés a la presidència de la Generalitat amb tots els maldecaps que van comportar l'elaboració de l'Estatut o el viatge de Josep-Lluís Carod-Rovira a Perpinyà «per escoltar-se ETA». Però encara hi ha més. Molt més, i molt més important per fer que Oda inacabada sigui un llibre que perduri: una reflexió sobre el passat i el futur del catalanisme, sobre l'encaix de Catalunya amb Espanya, sobre Europa, sobre el món i sobre la política i altres soledats.

Un bon text que té les pàgines més ben girades quan, curiosament, l'urbanita Maragall no parla de ciutats sinó de paisatges naturals: aquella llum de Rupià, aquells desastrosos incendis forestals del Bages amb la gent desesperada que el rebia amb la taula parada... És estrany que Maragall, tan generós amb gairebé tothom en el llibre i en l'acte d'ahir, no hagués tingut unes paraules per a Xavier Febrés, el periodista que l'ha ajudat en la redacció de les memòries, del qual en el llibre Maragall en parla mig de passada en el capítol d'agraïments.

La periodista Gemma Nierga va presentar l'acte del Palau. Quan va saludar José Montilla, present a la primera fila amb la plana major del seu partit i part del seu govern, el públic va callar. Quan va saludar Pasqual Maragall, el Palau es va enfonsar. No vol dir res: la festa es feia per Pasqual Maragall. Sí, sí, no vol dir res, però la veritat és en que a la platea i tots els pisos del Palau ahir els maragallistes abundaven i els montillistes escassejaven. La majoria del públic subscriu –o subscriurà, quan l'hagi llegit– els retrets que Maragall fa a l'actual president de la Generalitat i als actuals primers espases del partit. Diana Garrigosa, asseguda a l'esquerra del seu marit, la primera. Hi havia també Artur Mas, que va ser cap d'oposició a Maragall tant a l'Ajuntament quan era alcalde com a la Generalitat quan era President. També hi era el conseller Joan Saura, tot i que primer s'havia dit que potser no hi podria anar. ERC hi va enviar Anna Simó. Ni Carod ni Joan Puigcercós, ni ningú de més rellevància. Estan enfadats. Pasqual Maragall va expulsar del govern primer Carod per haver anat a «escoltar-se» ETA i després va expulsar ERC, quan va optar pel «no» en el referèndum de l'Estatut, i l'enfadament encara els dura. I això que Maragall tracta amb gran respecte Carod a les memòries com hi tracta tothom. Per si els periodistes amb urgències de divendres no ho havien entès, Maragall va reiterar aquest tarannà general en la intervenció que va tancar l'acte. Va arribar a dir que les interpretacions periodístiques del llibre l'havien arribat a desvetllar.

Es va parlar de l'Alzheimer. En va parlar ell sense embuts i en va parlar la seva filla Cristina en un parlament molt emotiu: «El pare està malalt.» El llibre comença amb una frase brillantíssima. Hi diu Maragall: «El doctor alemany de qui no vull recordar el nom acabarà per guanyar-me la partida; prou que ho sé.» El capítol final, d'una gran sinceritat i força expressiva, hi insisteix. Pasqual Maragall va tancar el seu parlament assegurant que en els dos o tres pròxims anys encara es divertirà molt i animant els assistents a divertir-se també perquè «la vida és curta i la nit és llarga».

L'escenari va ser molt ben triat. L'amo de l'editorial, Ricardo Rodrigo, que és d'origen argentí, es va donar en aquell marc un bany de catalana integració i Pasqual Maragall va poder dir allò que en l'últim capítol ja explica: que la música, com la poesia, són molt bones per pal·liar o endarrerir la malaltia que porta el nom d'un metge alemany que ara mateix no és que no recordi, és que no el vol recordar.