Diverses institucions, patronals, sindicats i organitzacions culturals s'han citat el 4 de desembre per subscriure un manifest sobre l'educació a Catalunya. La iniciativa és lloable, ja que més que incidir en la llei d'educació i en les polítiques educatives, el que pretén, segons diuen les informacions, és fer una crida a la societat civil a assumir la seva responsabilitat en l'educació de les noves generacions de ciutadans. Sabem que una bona part d'aquesta crida recau en les famílies que des de fa alguns anys estan desplaçant cap a l'escola la responsabilitat d'educar els seus fills. I aquesta és justament la qüestió que aquí plantegem.

La nostra societat ha desenvolupat mecanismes per garantir el bon funcionament de molts àmbits de la vida pública. No em refereixo als mecanismes de control, sinó als de formació. Per realitzar determinades feines, per exercir un ofici o una professió, s'exigeix una formació prèvia. Per ser mare o pare n'hi ha prou amb tenir el desig de ser-ho. En alguns casos hi afegim l'autoexigència d'una determinada estabilitat econòmica. Però, i l'estabilitat emocional i afectiva? I el domini de l'ofici? I el coneixement de les bases elementals del procés?

A qui correspon explicar a les persones que decideixen ser mares o pares, que per educar no n'hi ha prou amb el desig, la intuïció i l'instint, sinó que l'educació consisteix a ajustar la pulsió a la realitat? A qui li correspon explicar-los que els nens no «surten» ploraners, capriciosos o violents, sinó que es fan? Qui els informa que la sexualitat s'educa des que neixen i no quan arriba el moment? Qui els ha de recordar que són ells els que han d'ensenyar als seus fills valors com ara el respecte, la justícia, la pau, l'amistat i l'amor? Qui els ensenya que s'educa amb la vida i no amb el discurs?

El problema educatiu no són les noves formes de família, cal dir-ho ben clar, el problema rau en la incapacitat dels adults de reivindicar la pròpia autoritat, en el sentit en què ho deia Hanna Arendt, l'autoritat del que ha viscut més i té més experiència, l'autoritat del que assumeix la responsabilitat de presentar i introduir el nen al seu món i d'ensenyar-li a viure-hi. Una autoritat que no es decreta, sinó que es conquereix. Una responsabilitat que no s'educa amb premis i càstigs sinó a través de l'exercici de la llibertat.

El manifest del 4 de desembre, haurà de donar resposta a una qüestió fonamental: ¿qui a la nostra societat és responsable d'educar la maternitat i la paternitat dels seus ciutadans? Perquè, no cal dir, el repte que avui tenim al davant, és el d'oferir una educació a futures mares i pares, des del mateix moment que prenen la decisió de ser-ho.

La salut pública i privada hauria d'oferir, a més de cursos psicoprofilàctics o massatges prenatals, una formació que permeti, als futurs pares i mares, de conèixer, interpretar i comprendre alguna cosa sobre la complexitat del ser humà i de la seva educació. Les empreses, patronals i sindicats haurien de promoure, fomentar i facilitar l'assistència dels seus treballadors a cursos impartits per diversos professionals de la psicologia i l'educació.

Les universitats hauríem d'eixamplar encara més els nostres vincles amb la societat i respondre, mitjançant els nostres grups d'investigació, les demandes de formació i assessoria directament de pares i mares, o indirectament mitjançant les empreses, les patronals i els sindicats.

La televisió, la ràdio i la premsa haurien d'ampliar els espais dedicats a la formació i a la informació de temes sobre maternitat i paternitat, treballats des de perspectives rigoroses i formals.

Les associacions culturals representen, sense dubte, un àmbit des del qual s'aposta clarament per l'educació dels seus ciutadans, per tant, la crida seria a incrementar i enfortir les aportacions orientades a l'educació de pares i mares.

Moltes escoles, mitjançant les anomenades AMPA, realitzen un esforç important per crear espais de formació i reflexió adreçats a les famílies dels seus estudiants, però, malauradament, la participació sol ser ben reduïda. No obstant això, som conscients que en aquest sentit, l'escola no es pot fer càrrec d'educar la maternitat i la paternitat dels ciutadans.

Cada dia crec més en la possibilitat d'incidir en el nostre món mitjançant iniciatives que sorgeixen de la societat civil organitzada.

Esperem que el manifest del 4 de desembre sigui només l'inici de molts altres manifestos, pactes, acords que ens permetin enfortir la nostra societat civil i la seva capacitat d'influència en els poders polítics.