No cal ser un expert per visualitzar que l'exponencial increment de la població mundial i l'increment de consum per càpita ens porta inevitablement al col·lapse dels recursos disponibles en un planeta que és limitat. Cada cop som més i consumim més i l'oferta ja no pot satisfer la demanda en recursos clau com el petroli o l'aigua. Fixem-nos, però, que l'estalvi no és la recepta que aquests dies ens donen les instàncies governamentals. Al contrari, sembla que només el consum ens salvarà de la crisi.

Hem viscut dècades d'un consum sense límits que ens han portat a una falsa idea que consum era igual a progrés. Hem donat com a bona notícia l'increment de vendes de cotxes, de vols d'avió, d'obertura d'hipoteques, d'ús de les targetes de crèdit, etc. La despesa era sinònim de riquesa i l'estalvi, un hàbit oblidat dels nostres avis. Ara, amb una crisi al davant que encara no ha tocat fons, s'imposa, doncs, deconstruir aquest discurs com a primer i més important pas.

Si durant la passada sequera la reducció del consum d'aigua era una bona notícia, per què no acceptem com igualment bona qualsevol notícia que ens indiqui que es redueix el consum de matèries primeres? Que baixi el consum de petroli, electricitat o gas és una crisi per als qui el venen però és un innegable gran estalvi col·lectiu. Que baixi la construcció o la venda de cotxes també implica un gran estalvi en les importacions de ferro, ciment i molts altres materials. En general, la reducció del consum estalvia costos energètics de transport i distribució, processos industrials i recursos naturals. La crisi és, en definitiva, un gran respir per al planeta, extenuat després de mig segle de sobreexplotació. I potser també per als seus habitants. És cert que la crisi implica atur, i que les conseqüències socials seran dramàtiques. Però no és menys cert que si som capaços de centrar el teixit productiu en els reptes de futur com l'energia, l'alimentació o l'habitatge i suprimim les despeses derivades de la febre consumista de béns superflus podem viure amb menys. Com tampoc és menys cert que si, aprofitant la crisi, per fi es duu a terme una política fiscal que aprofundeixi en la redistribució de la riquesa el panorama canviaria i molt. Al nostre país la renda mitjana és bona, molt bona, si la comparem amb la majoria dels països del món, però està molt mal repartida. El repartiment tan sols es pot fer amb una política fiscal en què pagui qui més té. Quant pagaran a Hisenda els qui s'han enriquit en aquests anys d'orgia financera? Aquest és el tema i val la pena recordar que el PSOE ha retallat els trams impositius de les rendes més altes, l'impost de patrimoni i el de successions.

La crisi financera és en el fons una oportunitat per canviar de valors. Quantitat per qualitat, competició per cooperació, individualisme per solidaritat. Ara és temps de triar entre la fugida endavant d'una economia basada en el creixement il·limitat o al contrari anar cap a una economia amb menys benefici però que es preocupi del benestar humà i planetari. Viure amb menys però d'una forma més sostenible i, qui sap, si en el fons més feliç.