Com a productora d'aquest film rodat en una presó de dones a l'Argentina, Martina Gusmán devia tenir dificultats per completar el finançament de Leonera, perquè, segons consta en els crèdits, una part del capital prové de Corea del Sud. Tanmateix, en aquests moments molts films singulars són possibles amb petites aportacions que poden venir de qualsevol lloc del món. En tot cas, a part de consideracions relatives al funcionament actual de la indústria del cinema, el que és important no és només que Gusmán hagi contribuït a l'existència de Leonera com a productora, sinó que en sigui l'ànima viva amb la seva esplèndida interpretació del personatge omnipresent de Julia, una dona que, acusada de matar el seu company, ingressa en una presó, on descobreix, al cap de poc, que està embarassada. Presentada a la secció oficial de l'últim festival de Canes i dirigida per Pablo Trapero (marit de Martina Gusmán i cineasta argentí que, amb films notables com ara Mundo grúa i El bonaerense, podria situar-se en un punt intermedi entre la verborrea de tantes produccions simpàtiques del seu país i el laconisme del radical Lisandro Alonso), Leonera és la crònica creïble de l'adaptació a l'espai d'una presó (on, a més, ha d'aprendre a ser mare) per part d'una filla de bona família que, per complicacions de la vida, es troba implicada en un fet criminal del qual diu que no recorda res.
En la seqüència inicial de Leonera, Julia està ensangonada i desesperada en una habitació on hi ha un home mort i un altre de greument ferit. Què ha passat? Entre la desmemòria, voluntària o involuntària, i la mentida, no s'acabarà d'aclarir mai. Eludint la intriga, però sense renunciar que hi plani com una ombra, Leonera es concentra en el retrat d'un personatge en el seu procés de supervivència en un ambient inevitablement hostil. Ho fa apuntant diversos tòpics del gènere de presons variant dones (rivalitat i baralles entre les preses, actitud repressiva d'algunes funcionàries, relacions lèsbiques) i al mateix temps esquivant-los amb elegància o capgirant-los amb un tractament singular i subtil, com ara a través de la relació afectiva entre Julia i una altra presa. En aquest sentit, per esmentar un altre film recent relatiu a una presó de dones, Leonera és l'antítesi positiva d'El patio de mi cárcel, de Belén Macías. A partir d'un moment, mitjançant la tensió entre Julia i la seva mare, que li vol prendre el fill, la pel·lícula apunta cap al melodrama sense perdre el to just d'una crònica narrada amb precisió i sense efectismes dramàtics. Al fet que sempre es mantingui digna i creïble hi contribueix poderosament Martina Gusmán.
