Diu l'escriptor Rudyard Kipling que l'èxit i el fracàs són dos impostors. Aplicat a l'ampli espectre que coneixem amb el nom de comunitat educativa, l'èxit i el fracàs solen ser dos mals consellers, dues ofuscacions que acostumen a degenerar cap al cofoisme o al dramatisme desmesurats. D'una banda, caldria revisar les bases d'alguns «èxits acadèmics» dels nostres escolars o fills. Sobretot per assegurar que no es fonamentin en principis corcats, com ara la dessocialització, el refús, l'aïllament, la infelicitat, el despotisme o un sentit malaltís de la competitivitat. I, de l'altra banda, caldria revisar el concepte de «fracàs escolar», que no és res més que una versió minimitzada d'un fracàs molt més gran, que en la seva xarxa atrapa els pares, els docents i els agents socials en general.
Entre altres objectius, l'ensenyament obligatori i el batxillerat busquen que l'alumnat tingui unes competències bàsiques en matèries fonamentals. Res a discutir. El problema s'inicia quan un alumne comença a quedar despenjat de les catenàries acadèmiques, mostrant aquell peculiar estat de degradació que barreja l'actitud defensiva i la provocadora, el desafecte i l'apatia, la presència física a l'aula i una levitació assolida a través dels dos altaveus de l'ipod permanentment enclavats a les orelles. Davant d'aquesta situació hi ha dues maneres prototípiques de reaccionar. Una: refugiar-se en «l'èxit» dels alumnes o fills «acadèmicament solvents»; i, per tant, convèncer-se un mateix que com que es consignen alguns «èxits», tampoc «ho devem fer tan malament». I l'altra manera de reaccionar consisteix a atribuir-ho tot al «fracàs escolar», una mena d'ens abstracte i difús, un concepte desafiant però també acomodatici.
Hi ha alumnes que des del punt de vista acadèmic funcionen com «per defecte». Són alumnes que tenen facilitats intel·lectuals i de comprensió, que senten una passió diguem-ne innata per les matèries de coneixement, que han trobat punts de realització personal en allò que estudien. Aquests alumnes, autèntics diamants polits, exigeixen que l'escola potenciï les seves facultats naturals, que els ofereixi recursos i estratègies de maduresa, que no entrebanqui el seu creixement intel·lectual i humà. Però hi ha un altre tipus d'alumnes, autèntics diamants «en brut», que no gaudeixen ni d'aquestes facultats «naturals» ni d'un entorn familiar o social que els predisposi a tenir disponibilitat per a l'estudi. Dormim damunt d'aquests tresors enterrats. I ara i aquí, entre la comunitat educativa hi ha una línia hard –o directament sado– que en cap moment es vol plantejar què significa que, en el cor de les nostres aules, arrossegant-se agònicament de curs en curs, hi hagi un al·luvió d'alumnes que a nivell pràctic han quedat «fora del sistema». L'escola es mostra desbordada a l'hora d'impedir que aquests alumnes deixin de veure l'estudi com un tram hostil o com un instrument legal de tortura. La línia hard-sado de la comunitat educativa entén que només hi ha un model d'alumne possible: l'alumne «acadèmicament solvent». I, per tant, només està disposada a parlar en termes «d'excel·lència», a atrinxerar-se en el seu monoteisme, a solaçar-se en la seguretat autocomplaent que li procuren els «èxits acadèmics» d'alguns alumnes i a no destinar gaires esforços per reingressar els escolars diguem-ne «erràtics». Atribuint-se el patrimoni absolut del «rigor» i «l'exigència», la línia hard-sado domina els vectors dels nous vents de Contrareforma. Intentar tapar els defectes evidents de la Reforma educativa amb els excessos pendulars d'una Contrareforma ja sabem cap on condueix: a l'obscurantisme.
