dissabte, 29 de novembre de 2008
> El deure de consumir
l'escaire
MIQUEL PAIROLÍ.
|
En temps més venturosos que els actuals, el filòsof Baudrillard va dibuixar amb una frase el cercle que uneix treball i consum i que constitueix un dels eixos principals de la societat europea dels últims decennis. «L'individu alienat en el treball s'allibera en el consum», afirmava, amb una frase que apuntava a la psicologia, però que conté també, implícit, un sentit econòmic. En efecte, aquest cercle entre treball i consum, a més d'alienar i d'alliberar successivament, és l'eix de l'ordre en què vivim, econòmic i força més. Quan falla, quan es desequilibra, tot trontolla. Treball i consum es retroalimenten i, per tant, si fluixeja el consum, els estocs s'acumulen, les fàbriques han de reduir la producció, els treballadors queden a l'atur i no poden consumir com consumien, etc. El peix que es mossega la cua. Tot això fa temps que és evident, però en situacions com l'actual encara més, i es reconeix sense embuts, com va fer el president Montilla, dimecres, en una emissora de ràdio. El president va exhortar a consumir. Es va adreçar «als que puguin» –i aquesta precisió és especialment dramàtica en una societat de consumidors com la nostra– i els va demanar que canviïn el cotxe. Segons Montilla, els que ho facin, contribuiran a mantenir llocs de treball, i no solament això, sinó que potser ajudaran a garantir que aquest lloc un altre dia pugui ser per als seus fills. És a dir, convé que ara us compreu un cotxe nou perquè així potser la Seat o la Nissan d'aquí a quinze o vint anys encara existiran. Si no ja hauran desaparegut, engolides per aquesta crisi o rematades per la propera. Si no fos veritat semblaria un patètic xantatge emocional i econòmic, tot alhora. El problema és que, per desgràcia, és veritat. Almenys en part. Consumir ha pres la forma d'un deure social i en moments com l'actual encara més. Sembla absurd, però és així. Aquestes coses revelen la fragilitat del món en què vivim, els seus fonaments inestables, la seva precarietat essencial. La rapidesa amb què pot conduir de la felicitat a la frustració. I tant que hi sacrifiquem!
|
)
