Quan James Bond havia complert l'edat facultativa per jubilar-se es va rejovenir de manera inesperada adoptant el cos de Daniel Craig. El canvi va ser més que notable, ja que l'esperada versió seriosa de Casino Royale –en la còmica del 1967, Woody Allen era el Dr. No– va convertir-se en una de les millors pel·lícules de la saga Bond. El superagent es convertia en més humà, més dur i molt més cínic. Les escenes d'acció eren espectaculars però no superaven mai els límits de l'exageració inversemblant i la trama tenia una dimensió psicològica –sobretot en la memorable escena de pòquer– que desmentia la idea que la saga James Bond no era més que un còmic de la vella època. Quantum of Solace, esperada com el retorn de l'agent 007, beu d'algunes de les troballes de Casino Royale però es queda a mig camí de tot plegat.

La principal novetat de la pel·lícula és que trenca amb alguns dels tòpics essencials de la sèrie. En cap moment l'agent afirma que és diu Bond, James Bond. L'escena d'obertura no és la fi d'un hipotètic episodi que no veurem mai, sinó una part més de la trama general. James Bond és tan cínic i cruel que no dubta a posar en crisi la frontera de la legalitat i trencar totes les normes fins al punt que els seus superiors li volen suspendre la llicència per matar. La relació sexual amb les companyes de viatge és molt més tènue i la pel·lícula no acaba amb el clàssic epíleg on mostra el superagent amb la seva núvia de torn. Tots aquests canvis no fan més que reforçar el personatge de James Bond i permeten que allò millor de la pel·lícula resideixi en les escenes en què l'agent es discuteix amb la seva superiora –M, personatge que interpreta Judi Dench–.

Al costat de totes aquestes petites troballes hi ha una trama que no acabava de funcionar i un desenvolupament narratiu que es queda a mig camí. La realització de Marc Forster és massa planera i està més pendent de mostrar els luxosos escenaris planetaris per on s'ha rodat la pel·lícula que de donar consistència a la presència del mal. El problema central de la pel·lícula no és altra que el domini de l'aigua i l'espai d'acció seria Amèrica Llatina, considerat com un espai en transformació. La trama, però, avança a trompades. La figura del dolent, interpretat per un gran actor com Mathieu Amalric, no acaba d'estar ben dibuixada i al final sembla com si tot es volgués resoldre amb uns quants focs d'encenall, és a dir, un seguit d'escenes d'acció que ens demostrin la força física i psicològica del protagonista. Tot plegat és una llàstima, ja que Quantum of Solace acaba provocant la sensació que es queda massa a mig camí, que vol renovar i no pot. Apunto un nou camí del cinema d'acció, marcat per l'impacte que en la saga Bond ha tingut la saga Bourne, però no acaba de trobar unes vies efectives de sortida.