Em dic Lluís Boschdemont i Tarrés, tinc 88 anys i he estat pintor de la fàbrica Coma Cros de Salt fins a la jubilació. Amb la meva dona, Maria Arbussà, tenim una filla, tres néts i quatre besnéts.

Sóc el petit de 4 germans, tots cridats a files, i recordo que quan varen venir a casa per cridar-m'hi la mare els deia que almenys el petit l'hi deixessin a casa, però no va ser així. Del meu germà gran, només en vam tenir notícies per part d'un amic de la família que ens va comunicar que havia mort al front.

Per sant Jaume del 38, quan em faltaven sis dies per fer els 18 anys, marxava cap a Valls i posteriorment al front de Tortosa, Vilalba dels Arcs i Tornabous per incorporar-me a la 84 brigada, 60 divisió, 5 companyia, 5 batalló, companyia de sapadors. No tornaria a casa fins a la retirada, el 1939.

Recordo que a la població de Flix treballàvem de nit construint un pont per travessar l'Ebre i durant el dia ens amagàvem en uns túnels per no ser vistos per l'exèrcit de Franco ni tocats per les bombes que llançaven per derruir el que havíem construït. Però més d'una vegada, a causa dels bombardejos ens quedava tapada l'entrada dels túnels, i altres vegades alguns companys hi van deixar la vida, tocats per la metralla. Allà vaig agafar unes febres molt altes –febres palúdiques, crec que es deien– i quan ja començava a trobar-me més bé va ser quan em van portar a l'hospital, on vaig aprofitar per atipar la panxa, ja que feia dies que no menjava i portava molta gana.

També recordo el mal tràngol que vaig passar a prop de Móra d'Ebre quan sense saber nedar vaig haver de travessar l'Ebre. «Ai mare, que no em tornaràs a veure mai més», era l'única cosa que em passava pel cap en aquell moment. I encara no sé com vaig arribar a l'altra vora sense roba i sense res, com el dia que em van portar al món. Dels soldats morts en vaig anar aprofitant la roba i les botes.

Més endavant vaig ser fet presoner per uns militars bascos de les tropes de Franco; no recordo quants dies hi vaig estar, però com que em deien i em repetien «Ya se ha acabado la guerra para ti, chaval», em pensava que em volien matar, i a la primera oportunitat em vaig escapar.

Un cop vaig arribar a Girona em vaig presentar al quarter, on un militar em va dir que ja m'havien donat per mort. I quan pensava que tot aquest malson ja s'havia acabat, em van destinar a l'Àfrica (Tetuan), per fer-hi el servei militar, on hi vaig estar 3 anys i mig més.

L'única cosa bona –si és que n'hi pot haver alguna, en una guerra– per mi va ser l'amistat i la germanor que va sorgir entre companys, com en Lluís Torremilans i l'Enric Avellanet –supervivents de la lleva i que resideixen a Palamós i Alp, respectivament–, amistat que perdura fins ara.