Dissabte de l'altra setmana, aprofitant que al món s'estava refundant el capitalisme, vaig anar a fer una volta pel Montseny. Cada cop hi ha més motius per anar a prendre l'aire. Que refunden el capitalisme? Al Montseny. Que el jutge Garzón diu avui que jutjarà Franco i demà que no el pot jutjar perquè és mort? Al Montseny. Que Zapatero enganya Joan Saura i Joan Saura es deixa enganyar per Zapatero? Al Montseny. Que Duran es fa visitar per Montilla per fer enrabiar Mas? Que The Economist no ens entén perquè no ens fem entendre? Que ens passem vint dies discutint sobre si el president del Parlament ha de tenir un reposapeus al cotxe? Al Montseny. I qui diu al Montseny, que és on vaig anar dissabte mentre es refundava el capitalisme, diu a un recital de poesia, a la lectura d'una tesi doctoral, a la presentació d'un llibre o al debat sobre el futur de les llibreries, que és on he anat aquesta setmana per convèncer-me que el món està poblat per gent que raona d'una altra manera i que té, com abans es deia, «altura de mires».

Jo no pondero mai els paisatges que em semblen bonics per por que els oients o els lectors em facin cas i em trobi aquests paisatges plens de gent quan hi torni. Amb el Montseny són inútils les prevencions. Dissabte hi érem tots. En forma de boletaires, excursionistes, contemplatius o gastrònoms, tots. La tardor és la millor època per anar al Montseny. El dia era clar i des d'un mirador situat entre la Costa i Santa Fe vaig divisar el mar, la caputxa de Burriac, Montserrat i el Baix Llobregat. Els que baixaven del Turó de l'Home havien vist les Medes. Altura de mires.

Al vespre d'aquell dissabte, recital de poesia al Museu Monjo de Vilassar a càrrec d'Ignasi Riera, un dels homes més vitals, simpàtics i generosos que conec. Ofereix un repertori en català, castellà i llatí. La formació jesuítica marca. És curiós: els catalans que no som rapsodes professionals recitem millor els poemes en castellà que els escrits en català. El recitat exigeix una mica de comèdia, i la impostació surt espontània quan es parla en un idioma que no és el teu.

Tenen futur, les llibreries? I els llibres? Quan es convoca una conferència amb aquests interrogants, tal com va fer l'Ateneu dimecres, és que els editors i els llibrers no les tenen totes. Jaume Vallcorba, editor, diu que els que venen llibres són llibrers. Els llibreters venen llibretes. Conversa filològica mentre al carrer i als despatxos de la política es parla de reposapeus. Antonio Rodríguez, llibrer de La Central, i Vallcorba parlen amb tant d'entusiasme de llibres, llibrers i llibreries que sembla que no hagin de ser mai caçats a la xarxa ni occits per la fiblada d'internet.

La cartellera dels diaris hauria d'incloure l'anunci de les lectures de tesis a les universitats. A mig matí molta gent que no sap on donar-les i que està tipa i recremada de l'última polèmica social o política diria: mira, ara que tinc dues horetes aniré a escoltar com defensa la seva tesi el doctorant d'avui. Jo ho vaig fer l'altre dia, i un cop enllestida la sessió docent vaig sortir de l'edifici universitari com si m'hagués esteranyinat per fora i per dintre. Escatir si l'arquitecte objecte de la tesi tenia influències de Sert o de Lloyd Wright i sentir defensar una o altra opció com si no hi hagués al món res més important fa que les cames pesin menys i també que l'arròs del dinar tingui un altre gust, més bo.

Joan Barril i Vicenç Villatoro han escrit conjuntament L'espai immens (Ed. Amsterdam), un llibre sobre Namíbia. Bé, sobre Namíbia, sobre els pensaments que els han vingut havent visitat Namíbia cadascun pel seu compte i en èpoques diferents. Hi ha una brillant barreja de poesia, prosa, reportatge, aforismes... Un assistent a l'acte de presentació de dijous va preguntar als autors si els semblava que «feia bonic» escriure un llibre sobre un país mig desert en què gairebé no passa res havent-hi en altres països de l'Àfrica tants conflictes que mereixen atenció. Miri, senyor: sigui'ns permesa l'evasió. És el prec d'uns periodistes que durant l'any ja s'ocupen del preu de la cúpula de Barceló o del reposapeus presidencial.

Al mirador que hi ha entre Santa Fe i la Costa del Montseny arriba un cotxe dels Mossos. En surten dos agents, que s'obren pas entre els concurrents. La gent es pregunta si hi ha hagut una desgràcia, si hi ha un malfactor entre nosaltres, si algú s'ha estimbat. Els Mossos se situen davant l'ampit de pedra, fan visera amb la mà i observen el paisatge. Només observen el paisatge.