En la seva òpera prima, Pas a nivell, Pere Vilà ens ofereix un conte d'estiu silenciós que pretén llançar una mirada distanciada, però justa, cap al desconcert d'una joventut que es troba atrapada davant les barreres de l'edat adulta i que respecte al món no té cap altra resposta que el silenci. La gràcia de Pas a nivell és que connecta fàcilment amb algunes pel·lícules del cinema contemporani, com ara les obres del taiwanès Tsai Ming Liang, del lituà Sarunas Bartas o de l'argentí Lisandro Alonso. Per Pere Vilà, el silenci és una figura d'estil que li serveix per posar en joc la no evidència del temps i que posa de relleu l'existència dels que passegen per un món sense que sorgeixi cap esperança d'arribar a trobar-hi cap sortida. Els personatges de la pel·lícula parlen poc, perquè els diàlegs han deixat de tenir sentit i perquè les obvietats no han fet més que conquerir l'espai de la realitat. Els sons i rumors del món exterior són els elements que acaben creant una musicalitat; són els que donen força a l'esdevenir temporal que guia la recerca sense horitzons del protagonista. No hi ha paraules, perquè no hi ha res a dir. Només queda la possibilitat de mirar i constatar que un buit profund s'instal·la en l'ambient i que aquest buit sembla que freni tota possibilitat de camí i de futur, així com tota possibilitat de projecció vital.

Joaquim Jordà va dir en una ocasió que Pere Vilà era el millor jove narrador d'històries que havia conegut. Curiosament, Pas a nivell no és una pel·lícula que ens construeixi una història extraordinària sinó que funciona com un relat conduït fins a la mínima expressió, com si la contenció narrativa es convertís en una certesa de la posada en escena. El protagonista és un jove que es troba al final d'una etapa. Abans de plegar de la universitat demana a la professora que el suspengui per tal de poder continuar sobrevivint dins l'hipotètic món artificial que s'ha construït a la facultat. El jove, però, ja ha superat les diferents etapes vitals i s'ha d'enfrontar, com si fos la versió masculina de Wendy, de Peter Pan, amb la vida adulta, amb la certesa que ja no existeix el País de Mai Més. Pas a nivell ens condueix a l'estiu, cap a un temps en què totes les decisions de futur es consumeixen en la incertesa. Pere Vilà construeix la pel·lícula a partir de les anades i vingudes, els passos en fals i els dubtes. La realitat esdevé opaca, però la vida és crua quan el destí marca el final de la vida dels familiars propers. Rodada amb poc pressupost, sense complexos i amb molt d'atreviment, Pas a nivell esclata com una obra de ficció que acaba oferint-nos un retrat sincer sobre el deambular d'uns joves als quals els adults hem construït un camí molt més complicat del que es mereixien.